El jaciment de Dmanisi (a Georgia) és conegut per haver proporcionat els fòssils més antics d’homínids registrats fora d’Àfrica. Diversos cranis excavats a finals del segle XX i principis del XXI revelen la presència fa 1,8 milions d’anys del gènere Homo en aquesta zona geogràfica que llinda entre Àsia i Europa. La completesa i bon estat de conservació dels fòssils humans i d’altres mamífers el converteixen en un jaciment excepcional per estudiar les relacions entre aquests primers humans i altres grans mamífers que van habitar en aquesta zona, especialment els carnívors.

Ara, un estudi encapçalat per investigadors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) amb la participació de l’investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), Joan Madurell, analitza la taxonomia i la dieta dels ossos que van coexistir amb aquests humans fa gairebé dos milions d’anys en aquesta zona.  Les conclusions de l’estudi publicades avui a la revista Scientific Reports revelen a més que, a diferència del que es creia fins ara, hi ha una única espècie d’os en aquesta zona, Ursus etruscus.

“El registre fòssil sempre és incomplert i molt sovint és difícil saber si dues restes semblants pertanyen a una mateixa espècie o a espècies diferents”, explica Madurell. A partir de l’anàlisi estadístic, els investigadors conclouen que les diferències observades en les restes de Ursus etruscus es poden explicar pel dimorfisme sexual. “Pensem que els mascles d’aquests ossos eren molt més grans que les femelles, com passa amb els ossos bruns actuals”, comenta l’investigador. L’estudi també revela que els ossos de Dmanisi corresponen als primers representants del llinatge dels ossos de les cavernes, un grup molt conegut en cronologies posteriors a Europa.

Excavació al jaciment de Dmanisi al 2009 (B. Martínez-Navarro / IPHES)

L’estudi també ha inferit la dieta d’aquests ossos a partir de l’anàlisi de les microabrasions que produeixen els aliments en l’esmalt dental. “Cada tipus d’aliment deixa una marca característica en les dents. Comparant-les amb les d’animals actuals dels quals en coneixem la seva dieta podem inferir de què s’alimentaven espècies extintes”, explica l’investigador de l’ICP. En el cas de l’os de Dmanisi, s’ha pogut determinar que tenia una dieta omnívora on el peix i la carn tenien una presència important.

Per una altra banda, humans i ossos havien de fer front a una estacionalitat més marcada de la que hi havia a l’Àfrica subtropical i és possible que això condiciones la seva dieta. “A Dmanisi segurament ambdues espècies s’havien d’alimentar de carronya en algunes èpoques de l’any, quan els vegetals eren més escassos”, comenta Joan Madurell. “Es possible que competissin per determinats recursos, però no fins al punt d’impedir la coexistència”, afirma. Cal tenir en compte, també, que els ossos hibernen durant els mesos més freds, de manera que quan les condicions eren més dures no competien pels recursos amb els humans. L’estudi també revela que els senglars de la zona es van extingir amb l’arribada dels humans, probablement perquè la competència pels recursos era més ferotge que amb els ossos. 

Imatge principal: Mandíbula d'Ursus etruscus de Dmanisi (B. Martínez-Navarro / IPHES)

Article original:

• Medin, T., Martínez-Navarro, B., Madurell-Malapeira, J., Figueirido, B., Kopaliani, G., Rivals, F., Kiladze, G., Palmqvist, P., Lordkipanidze, D. 2019. “The bears from Dmanisi and the first dispersal of early Homo out of Africa”. Scientific Reports, DOI: 10.1038/s41598-019-54138-6