A la dècada dels anys 80 del segle passat, Tom Lehman, professor de la Universitat de Texas Tech, estava duent a terme un estudi sobre la estratigrafia de Rattle Snake Mountain (EUA) quan va descobrir uns ossos força deteriorats. Amb l'ajuda d'altres membres de la Universitat de Texas (Austin) els van recol·lectar, però no va ser possible estudiar-los perquè estaven enganxats els uns amb els altres. Una posterior investigació realitzada en la dècada dels 90 va revelar una cresta nasal arquejada, considerat un tret distintiu de l'hadrosàurid Gryposaurus així com una peculiar morfologia de la mandíbula inferior. No obstant això, l'espècimen va passar diversos anys esperant una descripció completa i no ha estat fins una anàlisi recent que els investigadors han descobert que l'espècimen és més primitiu que Gryposaurus i que els dos grups principals de dinosaures de bec d'ànec.

"Aquest nou animal és un dels hadrosàurids coneguts més primitiu i, per tant, pot ajudar-nos a comprendre com i per què va evolucionar l'ornamentació en els seus caps, on se situa l'origen d'aquest grup i com va evolucionar posteriorment", explica l'autor principal de la recerca, Albert Prieto-Márquez de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. "Les característiques d'aquest fòssil i el seu origen dóna suport a la cada vegada més popular hipòtesi, però encara no confirmada, que el grup va aparèixer a la zona sud-est dels Estats Units".

Reconstrucció de l'aspecte en vida de Aquilarhinus (ICRA Art / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

Els dinosaures  de bec d'ànec, coneguts científicament com hadrosàurids, van ser els dinosaures herbívors més comuns al final del Mesozoic. Tots tenien un musell d'aspecte similar, amb una part frontal de les mandíbules en forma d'"U" que sostenia un bec buit que usaven per tallar les plantes de les que s'alimentaven. Tot i que el bec d'algunes espècies d'hadrosàurid és més ample que en altres, no s'observen diferències significatives entre espècies pel que els investigadors creien que la forma com s'alimentaven era semblant en totes elles. Fins que es va trobar Aquilarhinus. Les seves mandíbules presenten una peculiar forma de "W", creant una cullera ampla i aplanada a la base.

Aquesta morfologia particular ens permet imaginar a aquest dinosaure fa uns 80 milions d'anys palejant sediments humits per recollir les plantes aquàtiques de les maresmes d'un antic delta, on avui es troba el desert de Chihuahua. Quan el dinosaure va morir, alguns dels seus ossos van ser transportats riu avall per la marea i quedant amagats entre la vegetació. El flux diari de la marea els va anar cobrint i va permetre la seva fossilització.

Os dentari de Aquilarhinus mostrant la inusual forma de l'extrem de la mandíbula.
Els fòssils estan allotjats a la Universitat de Texas, Austin. (Albert Prieto-Marquez / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

Quan van analitzar la mandíbula i altres característiques de l'espècimen els investigadors van adonar-se que no encaixava en els saurolòfids, el grup principal de dinosaures de bec d'ànec. Aquilarhinus presenta unes característiques més primitives, el que suggereix que podria haver existit un major nombre de llinatges que els reconeguts actualment i que es van desenvolupar abans que es produís la gran radiació que va donar lloc a la increïble varietat de formes de les seves crestes (sense ornamentacions, sòlides, buides ...) que s'observa en aquest grup. Mentre que la majoria dels saurolòfids tenien crestes cranials òssies de moltes formes i mides diferents, la de Aquilarhinus era simple, amb forma de gepa. La presència d'aquesta cresta sòlida més enllà de les que van aparèixer durant la gran radiació dels hadrosàurids dóna suport a la hipòtesi que totes les crestes deriven d'un ancestre comú que tenia una cresta molt simple.

Imatge principal: reconstrucció de l'aspecte en vida del cap de Aquilarhinus palimentus (ICRA Art / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

Artícle original:

• Albert Prieto-Márquez, Jonathan R. Wagner & Thomas Lehman (2019): An unusual ‘shovel-billed’ dinosaur with trophic specializations from the early Campanian of Trans-Pecos Texas, and the ancestral hadrosaurian crest, Journal of Systematic Palaeontology, DOI:
  10.1080/14772019.2019.1625078