L’exposició fa un recorregut per 550 milions d’anys de vida a la Terra a través de diverses roques i fòssils recollits en 22 localitats de Ponent i el Pirineu i de les recreacions de l’aspecte en vida d’animals ja extingits, tot plegat acompanyat per una detallada informació sobre les edats de cada fòssil, les peculiaritats de cadascun dels paisatges i, finalment, la seva distribució per períodes geològics.
Entre els 120 fòssils i roques exposats s’inclou una de les roques més antigues de Catalunya, que és del Pirineu axial i té 550 milions d’anys; el fòssil més antic, de fa 440 milions d’anys, trobat al Pallars Sobirà, i la primera planta amb flor coneguda, la Montsechia, provinent del Montsec. La mostra compta també amb les recreacions de 5 animals ja extingits, entre les quals destaquen la d’un rèptil marí, únic a Catalunya, localitzat a Alòs de Balaguer.
Àngel Galobart, cap de grup de recerca de l'ICP i director del Museu de la Conca Dellà al costat de la recreació de l'aspecte en vida de l'ictiosaure recuperat a Alòs de Balaguer (Foto: XMTLLA / Anna Requena)
L’objectiu de la mostra és donar a conèixer la gran diversitat geològica i biològica de la demarcació de Lleida, un territori d’allò més ric en aquest sentit i que compta amb una figura de reconeixement internacional com és el Geoparc mundial UNESCO Orígens. L’exposició fa especial esment de la tasca de persones pioneres com Lluís Marià Vidal, Francesc Clua, Martí Madern, Lluís Ferrer, Manuel Riu, Josep Duró, Maria Lourdes Casanovas, Josep Vicenç Santantafé o Antoni Lacasa, que van tenir la sensibilitat de preservar-los de cara a un futur que ja és aquí, amb l'objectiu que tot el territori hi sigui representat.
La mostra, organitzada per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran i les dues institucions de les quals depèn, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Lleida, ha comptat amb el suport del Geoparc mundial UNESCO Orígens.
Ponent i els Pirineus fa 550 milions d’anys
El viatge de l’exposició “Què tenim sota els peus? 550 milions d’any d’evolució a Ponent i el Pirineu” comença amb mostres de les roques més antigues, que ens apropen als 550 milions d’anys del títol i que provenen dels cims i les valls del Pirineu. Els fòssils més antics corresponen a organismes que van viure en els mars Silurians i Ordovicians (fa uns 450 milions d’anys), quan tot el territori lleidatà es trobava submergit.
A finals de l’era Paleozoica, tots els continents es van unir en un gran súper continent on es va aixecar una gran serralada per l’actual centre d’Europa i nord d’Àfrica. Les roques que trobem al cor del Pirineu van formar part d’aquesta antiga serralada. De l’època del gran súper continent trobem les excepcionals petjades que van deixar rèptils i amfibis de fa uns 275 milions d’anys, en les terres roies que s’estenen per l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça. Va ser a finals d’aquest període, el Permià, quan la més gran extinció en massa quasi va fer desaparèixer tot rastre de vida a la Terra. Afortunadament, en el següent període, el Triàsic (el qual ja forma part del Mesozoic), la vida es va recuperar lentament i va obrir la porta a noves formes de vida com són els mamífers, cocodrils, tortugues i dinosaures.
Durant bona part del regne dels dinosaures (de fa uns 210 fins a 66 milions d’anys), les terres de Ponent tornaven a estar sota l’aigua, en tant que el Pirineu ni tan sols existia. Els mars del Juràssic ens han proveït d’una bona col·lecció d’invertebrats com són els mol·luscs o els coralls i també alguna sorpresa com les restes d’un rèptil marí, únic a Catalunya, l’ictiosaure d’Alòs de Balaguer.
Durant bona part del següent període, el Cretaci, el mar encara s’estenia per bona part de Lleida, però l’evolució que pateix la vida a la Terra fa que les espècies marines siguin diferents a les del Juràssic. No obstant això, algunes zones no es trobaven submergides i han conservat un excepcional registre de vida en els boscos i paisatges propers a uns llacs del Cretaci inferior (fa 125 milions d’anys). Els sediments d’aquests llacs es troben, avui dia, a les parts altes del Montsec de Meià, i d’ells s’han recuperat més de 170 espècies d’insectes, crustacis, vertebrats i plantes en el que és un del jaciments més importats del món per aquest període: les calcàries litogràfiques de Meià, a la Noguera.
A finals del període Cretaci es va produir una nova extinció en massa, aquest cop ocasionada per l’impacte d’un meteorit sobre la superfície de la Terra. L’impacte tingué lloc al que avui en dia és Mèxic, però d’aquell moment a les nostres terres, i més concretament a les comarques de l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i la Noguera, trobem un excepcional registre fòssil amb restes dels darrers dinosaures que van viure a Europa. També, va ser a finals del Cretaci que va començar l’aixecament de l’actual serralada pirinenca.
Tal com ha passat amb totes les extincions que han tingut lloc a la Terra, la vida es va obrir pas un altre cop, amb noves oportunitats per un grup de vertebrats, els mamífers, que estaven esperant el seu moment a l’ombra dels grans dinosaures. L’evolució dels mamífers serà lenta però constant, i les comarques del Pallars Jussà, la Segarra, l’Urgell, el Segrià o l’Alt Urgell ens han proporcionat nombrosos jaciments on trobem estranyes formes de mamífers, així com altres vertebrats i una rica flora. Primats, rinoceronts, cocodrils o tortugues vivien relativament a prop del mar de l’Eocè (fa uns 35 milions d’anys), que ens mostra els seus habitants en fòssils trobats al Solsonès.
Imatge principal: Inauguració de l'exposició al Museu de la Noguera. Foto: XMTLLA / Anna Requena.
Més informació:
