Les illes són laboratoris naturals per a fer estudis sobre evolució. No és casualitat que les primeres hipòtesis sobre la teoria de l'evolució per selecció natural formulades a mitjans del segle XIX pels naturalistes Charles Darwin i Alfred Russel Wallace, utilitzessin les observacions fetes a illes d'arreu del món per estudiar la seva biodiversitat i les adaptacions de les espècies en aquests territoris  aïllats. Des d'aleshores, l'estudi de l'evolució en condicions d'insularitat ha estat objectiu de molts equips de recerca per tal de trobar una explicació a les regularitats evolutives que hi tenen lloc.

L'interès que aixeca l'estudi de l'evolució a les illes és degut a un seguit de característiques pròpies, com l'aïllament geogràfic o l'escassetat de recursos dels ecosistemes insulars, que desencadenen uns patrons evolutius comuns en les faunes que hi viuen. Aquest fenomen s’anomena síndrome de l'illa i és sabut que deriva en un ritme lent de la història vital de les espècies insulars. Aquest fet sovint es tradueix en canvis en la mida corporal (sovint es donen fenòmens de gegantisme o de nanisme), en la longevitat i en l’edat a la qual arriben a la maduresa sexual, entre altres paràmetres. Aquestes diferències respecte a les seves espècies ancestrals son adaptacions a les pressions selectives que emanen de les particulars condicions ecològiques que actuen a les illes.

En el cas dels gegants insulars, és a dir, aquelles espècies que són significativament més grans a les illes en comparació amb els seus avantpassats continentals, s’ha constatat que el ritme de la història vital s'alenteix amb l'augment de la mida corporal. Les espècies més grans maduren més tard, tenen menys descendència i viuen més que les petites. El que no està tan clar és si aquest alentiment és conseqüència d’una adaptació a les condicions ecològiques de les illes o només és una conseqüència de la seva mida, ja que en la majoria d’espècies les més grans solen tenir una historia vital més lenta que les petites.  Per mirar d’escatir quines són les causes d’aquest alentiment, personal investigador ICREA de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha agafat com a model el conill gegant de Menorca Nuralagus rex.

Aquesta espècie, que es va extingir fa uns 5 milions d’anys, presentava unes característiques morfològiques força particulars. Pesava uns 8 kg, unes 5 vegades més que un conill actual, sent així el lepòrid (el grup taxonòmic que inclou conills i llebres) més gran conegut fins ara. Tenia un cervell relativament petit, la mida de les seves òrbites i les característiques del seu sistema auditiu suggereixen que no tenia un sentit de la vista ni de l’olfacte massa desenvolupats.  Tenia una columna vertebral bastant rígida i una capacitat pulmonar reduïda, però potser el més característic és que tenia les extremitats curtes i es movia lentament, recolzant tot el palmell de les potes a terra.  Totes aquestes característiques són habituals d’ambients on no hi ha depredadors o hi ha molt poca pressió per part d’aquests, com també és el cas de la cabra nana de Mallorca Myotragus balearicus.

Comparativa entre la mida corporal estimada de Nuralagus rex i un conill actual.

En els últims anys s’han trobat moltes evidències que els nans insulars maduren més tard i són més longeus que els respectius parents continentals, com passa amb l’elefant nan de Sicília, Palaeoloxodon falconeri. Aquesta tendència observada és conseqüent amb les prediccions del model de la síndrome de l’illa i d’història vital pel que fa a l’edat, la mida i la maduresa sexual. En canvi, contradiu les prediccions dels models d’escala al·lomètrica (com més petits, més ràpid arriben a la maduresa sexual). En els nans insulars, per tant, l'evolució de la història vital està desvinculada de la reducció de la mida, cosa que indica que un endarreriment en el temps reproductiu i una vida útil longeva són fenòmens adaptatius.

Però què passa en el cas dels gegants insulars com el conill Nuralagus rex? Un retard en el temps reproductiu i una vida útil més llarga podrien ser només el producte de l'augment de mida i, per tant, no tenir res a veure amb l’adaptació a les condicions ecològiques de les illes. Per abordar aquesta qüestió, l’equip de recerca ha utilitzat la histologia òssia d’aquest conill per reconstruir les característiques clau de la seva història vital.

Seguint els models de creixement de Ludwig von Bertalanffy de mida-edat, el conill gegant de Menorca mostra una marcada desacceleració de la taxa de creixement, cinc o sis vegades inferior a la de la llebre actual. També mostra un alentiment significatiu en l'edat a la maduresa sexual. Un canvi considerable que supera amb escreix el canvi implícit en l’augment de mida.  Per tant, els  resultats de l’estudi proporcionen l’evidència que el patró de la història vital del model de la síndrome de l'illa afecta a tots els mamífers que evolucionen a les illes, independentment de si han evolucionat cap a formes gegants o nanes. Aquests estudis contribueixen a la comprensió de les importants implicacions que hi ha darrere els canvis de mida corporal dels mamífers insulars que continuen sent un misteri.

Imatge principal: Recreació de l'aspecte en vida de Nuralagus Rex (Crèdits: Meike Köhler, Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont).

Article original:

• Köhler, M., Nacarino-Meneses, C., Quintana Cardona, J., Arnold, W., Stalder, G., Suchentrunk, F. & Moyà-Solà, S. (2023). Insular giant leporid matured later than predicted by scaling. iScience, 26, 107654. https://doi.org/10.1016/j.isci.2023.107654