La nova espècie és un ornitòpode, un dels grups de dinosaures herbívors més diversos, longeus i cosmopolita, del que en formen part alguns representants emblemàtics com els iguanodonts o els hadrosaures  ‘de bec d’ànec’. Dins dels ornitòpodes, C. rapidus pertany al grup dels estiracosterns i va habitar els actuals Pirineus catalans durant l’etapa final del Cretaci, fa uns 66 milions d’anys, concretament en els últims cent mil anys del Mesozoic. Aquesta era geològica va acabar amb el conegut impacte d’un meteorit a la Terra que va provocar l’extinció de tots els dinosaures no avians, junt amb molts altres grups d’organismes. Per tant, Calvarius rapidus, és un dels darrers dinosaures que va trepitjar el planeta.  

 És precisament la proximitat temporal entre aquest esdeveniment d’extinció massiva i l’antiguitat del fòssil el que ha donat nom al nou gènere Calvarius, pel ‘calvari’ que va suposar l’impacte del meteorit a la biosfera. L’epítet específic rapidus fa referència a les adaptacions pròpies d’animal corredor que presenta l’exemplar.  

Les restes fòssils que s’han recuperat de Calvarius consisteixen en un os metatarsià llarg i prim del quart dit del peu esquerre. Aquest material es va excavar l'any 2019 al jaciment de la Masia de Ramon, prop de Figuerola d’Orcau, a la comarca del Pallars Jussà (Lleida, Nord-oest de Catalunya). Aquesta localitat va ser descoberta el 2001 per un equip de paleontòlegs del Museu de la Conca Dellà (MCD) i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crustafont (ICP) durant uns treballs de prospecció a la conca central de Tremp al Pre-Pirineu català. 

“A les excavacions realitzades a la zona es va trobar una vèrtebra de cocodril i diversos fragments ossis no identificats, juntament amb les restes de l'holotip de Calvarius rapidus”, explica Albert Prieto-Márquez, investigador del grup de recerca d’Ecosistemes de Dinosaures de l’ICP i coautor de l’estudi. L'os trobat està relativament ben conservat; “És un metatarsià molt inusual per aquest grup de dinosaures. Malgrat que només disposem d’aquesta resta, el fet que combina característiques típiques dels ornitòpodes estiracosterns amb  una morfologia gràcil i allargada, ens mostra clarament que estem davant d’una espècie nova per la ciència dins d’aquest grup”, afegeix l'investigador. 

 Metatarsià IV esquerre de l’holotip de Calvarius rapidus en vista dorsal (A), lateral (B), plantar (C) i medial (D).

“El fet que Calvarius presenti un metatarsià tant prim i allargat recorda als metatarsians dels petits dinosaures herbívors que es van ramificar en les seves pròpies línies evolutives abans de l’últim avantpassat comú dels estiracosterns”, comenta Albert Sellés, coautor de l’article i investigador de l’ICP. Gràcies al coneixement acumulat per diferents estudis sobre l’evolució de la història vital dels estiracosterns més els resultats obtinguts gràcies a l’anàlisi histològica —l’estructura interna dels teixits ossis del fòssil— de l’holotip de C. rapidus, sabem que aquest últim era un subadult tardà en el moment de la seva mort. Encara no havia acabat el seu creixement, però estava arribant a la maduresa esquelètica probablement assolida entre els 8 i 10 anys d’edat.  

L’article publicat a Journal of Vertebrate Paleontology destaca que probablement l’animal era  un veloç corredor. A partir de la longitud del metatarsià, d’uns 15 centímetres, els investigadors estimen que l’animal no devia fer més de dos metres de longitud. “Si bé algunes espècies d’aquest grup de dinosaures feien més de 10 o 12 metres de longitud, C. rapidus seria el dinosaure estiracostern més menut del planeta”, apunta Sellés. 

L’estudi suggereix que aquestes reduïdes dimensions poden ser degudes al fet que C. rapidus seria una espècie endèmica altament transformada, donant lloc a adaptacions particulars per al medi ambient insular en el qual vivia, marcat per la regla de la ‘llei insular’ o ‘efecte illa’ (Island Rule). La limitació d’aliment que implica viure en una illa fa que les faunes que hi evolucionen tendeixin a ser formes petites o fins i tot nanes. Fa 66 milions d’anys, els actuals territoris del nord d’Espanya i sud de França formaven una gran illa coneguda com a Ibero-Armorica, part d’un gran arxipèlag on ara hi ha el continent europeu. 

La interpretació geològica dels estrats on es va trobar C. rapidus indiquen que aquest animal va morir prop d'un riu meandriforme, vorejat per abundant vegetació de tipus arbustiu i de falgueres. El clima a finals del període Cretaci al Prepirineu era més càlid i humit que avui dia, molt  semblant al de les regions subtropicals, amb períodes llargs de sequera i èpoques de pluges torrencials. A part de C. rapidus, al jaciment de Masia Ramon també s'han trobat restes de cocodrils, peixos i petits vertebrats com ara llangardaixos. És on va viure l'espècie en qüestió, compartint els ecosistemes ibero-armoricans amb altres dinosaures com enormes sauròpodes titanosaures de coll llarg i grans hadrosàurids lambeosaurins amb una característica cresta òssia.

Els Pirineus preserven un dels registres fòssils més rics dels darrers dinosaures que van viure a Europa abans de la seva extinció a tot el món. Des de fa més de tres dècades, investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont hi organitzen campanyes d’excavació i les seves troballes han donat lloc a centenars de publicacions científiques documentant com era la vida durant els últims quatre milions d’anys del Mesozoic en aquesta regió del món.

Paral·lelament, el projecte de divulgació “Dinosaures dels Pirineus” impulsat per l’ICP intenta donar a conèixer aquesta extraordinària riquesa al gran públic a través de museus i sales d’exposicions com el Museu de la Conca Dellà (Isona, Pallars Jussà) o Dinosfera (Coll de Nargó, Alt Urgell).

Imatge principal: Recreació de l'aspecte en vida de Calvarius rapidus. Roc Olivé / © Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Economía, Industria y Competitividad.

Article original:  

• Prieto-Márquez, A., & Sellés, A. (2023, published online). Evolutionary convergence in a small cursorial styracosternan ornithopod dinosaur from western Europe. Journal of Vertebrate Paleontology, e2210632. https://doi.org/10.1080/02724634.2023.2210632