Sovint, les illes funcionen com a laboratoris naturals per a l'estudi de l'evolució, ja que són sistemes menys complexos que els continentals. Les característiques d'aïllament geogràfic que dificulten les migracions d'espècies, la limitació de l'espai físic i l'escassetat de recursos alimentaris en els ecosistemes insulars, contribueixen a uns patrons evolutius comuns en les faunes que hi viuen. Per tant, els endemismes insulars són formes de vida que han evolucionat en condicions molt diferents de les del continent. En canvi, els ecosistemes continentals tenen una alta diversitat on els depredadors terrestres ocupen l'àpex de la piràmide tròfica. En aquests ecosistemes la interacció presa-depredador és un dels motors evolutius més importants, fugir per no ser caçat i caçar per sobreviure crea una dinàmica evolutiva que dissenya les capacitats (locomotores, sensorials i biològiques) de les preses i depredadors. 

En canvi, els depredadors terrestres estan absents a les illes. Aquest fet determina completament les adaptacions dels herbívors que hi habiten. Ja no han d'escapar dels depredadors, per tant, totes les adaptacions que en el continent serveixen per minimitzar ser caçat, a una illa ja no calen. Redueixen les capacitats locomotores, els òrgans dels sentits, la mida del cervell, canvien la seva massa corporal i altres aspectes de la seva biologia. Justament, els canvis de massa corporal segueixen una regla ben determinada coneguda com a llei insular o efecte illa (Island rule). Aquest patró es manifesta sovint en el fenomen del nanisme o el gigantisme, amb espècies que són significativament més petites o més grans a les illes en comparació amb les seves homòlogues continentals. Actualment, no es coneixen les causes d'aquests canvis de mida i el seu origen continua sent un misteri. 

Al registre fòssil hi ha molts exemples que il·lustren aquesta variació de la mida corporal. Una espècie emblemàtica és l’elefant nan de Sicília (Palaeoloxodon falconeri). Es tracta d’una espècie extremadament petita en comparació amb les espècies d’elefants actuals, feia aproximadament un metre d’alçada i un pes d’uns 250 quilos. A Menorca trobem el conill gegant Nuralagus rex, que pesava 10 cops més que un conill actual. També a les Balears hi va viure Myotragus balearicus, una cabra nana que durant la seva evolució va patir canvis importants que van afectar especialment el sistema locomotor i la mida, així com el sistema nerviós i alimentari. El nanisme, la disminució del cervell i els canvis en la dentició són els seus trets evolutius més característics.

L’estudi encapçalat per Roberto Rozzi (German Centre for Integrative Biodiversity Research (iDiv)), i publicat el març del 2023 a la revista Science, avaluava com l’evolució de la mida corporal de les espècies hauria augmentat la susceptibilitat a l’extinció dels tàxons endèmics insulars. Els autors estableixen una relació causal entre les diferències de mida de les espècies de les illes, segons l'Island rule, i la seva vulnerabilitat davant el risc d'extinció, mitjançant correlacions derivades de models estadístics (GLMM). Conclouen que hi ha una major probabilitat d'extinció i de trobar-se en perill en els tàxons nans i gegants més extrems de les illes, però no expliquen l’origen de la causalitat que proposen ni cap mecanisme que ho expliqui.

En una carta publicada en la mateixa revista que l’article original, Köhler i Moyà-Solà responen a aquestes afirmacions destacant que el fet que hi hagi una  correlació entre ambdós aspectes no implica causalitat. En el text, els investigadors assenyalen que els models estadístics no revelen l'estructura causal de les dades i, per tant, és necessari una anàlisi causal prèvia per a identificar, ajustar i tenir en compte possibles variables que inferirien en l'evolució de les espècies illenques. Per exemple, Rozzi i l'equip investigador no han considerat com a variable la història vital (grandària màxima del cos, longevitat, edat de maduresa i fecunditat), tot i que són components fonamentals de la eficàcia o adequació biològica (entès com la proporció de gens d'un individu en els gens totals de la següent generació) de les espècies que evolucionen per garantir l'èxit reproductiu durant la seva vida. Aquests components de la adequació biològica (especialment el temps fins a arribar a la maduresa sexual i la quantitat i qualitat dels descendents) són determinants crucials de la resiliència d'una població i, per tant, de la seva vulnerabilitat. 

Segueixen, Köhler i Moyà-Solà, que els models evolutius insulars, basats en l'evolució de la història vital (LH, per les seves sigles en anglès), mostren clarament que els canvis de mida són una conseqüència secundària dels canvis de la taxa de creixement, de l'edat de maduresa sexual i del patró reproductiu, és a dir, canvis en la LH. Proposen que s'hauria d'investigar la correlació entre paràmetres de la LH i no els canvis de mida, ja que els canvis en la mida corporal per si mateixos no són un mecanisme causal perquè no encarnen els paràmetres biològics intrínsecs (components de la adequació biològica) que expliquen o ocasionen el risc d'extinció. 

Mentre que l'equip de Rozzi suggereix que s'hauria d'incloure la mida corporal dins els paràmetres que s'utilitzen per determinar el risc d'extinció d'una espècie per part de les agències de conservació (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, IUCN); el personal investigador de l'ICP considera que aquest suggeriment, a més que obvia el fet que les característiques de la història vital ja formen part dels paràmetres de la IUCN, pot portar a errors greus en l'estimació del perill d'extinció d'una determinada espècie insular, errors que van més enllà d'una discussió merament teòrica. 

Actualment, la conservació de la biodiversitat s'ha convertit en una emergència, veiem com l'impacte de les activitats humanes en la biosfera està arribant a uns nivells devastadors. S'estima que al voltant de 150-200 espècies de plantes i animals s'extingeixen cada dia de mitjana. La rapidesa d'aquesta fase d'extinció supera de llarg la velocitat en què han tingut lloc les altres cinc grans extincions documentades a la història de la vida sobre la terra. En el cas de les illes aquesta qüestió s'accentua, ja que les biotes illenques són arrasades quan entra en contacte amb l'activitat humana. Per aquest motiu, Köhler i Moyà-Solà, remarquen que qualsevol suggeriment de com enfocar la preservació de la biodiversitat a les agències internacionals de conservació, han d'estar basades en fonaments sòlids per evitar errors en les mesures de protecció. 

Imatge principal: Recreació de l'aspecte en vida de Myotragus balearicus. Roc Olivé / © Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Economía, Industria y Competitividad.