Molts llinatges diferents de rèptils marins que van viure abans i durant l'era dels dinosaures posseïen colls extremadament llargs, sovint més del doble de la longitud del seu cos. Aquesta particular morfologia corporal sembla que va inspirar la llegenda de “Nessie”, el monstre del llac Ness. Durant més de 200 anys, els paleontòlegs han especulat sobre si aquests rèptils marins de coll llarg eren especialment vulnerables a l'atac de grans depredadors, però no s'havien trobat fòssils que recolzessin aquesta idea. Fins ara.

Els paleontòlegs Stephan Spiekman (del Museu Estatal d'Història Natural de Stuttgart, SMNS) i Eudald Mujal (de l'SMNS i investigador associat a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, ICP) van trobar dos exemplars fòssils del rèptil marí del Triàsic Tanystropheus, d'una antiguitat de 242 milions d'anys. Van observar que els colls d'aquests dos animals estaven completament separats del cos i mostraven marques d’haver estat mossegats per depredadors. Aquests fòssils representen la primera evidència clara que malgrat l'enorme èxit evolutiu d'aquests llargs colls —freqüents en moltes espècies de rèptils marins— aquesta particularitat anatòmica també era un punt feble que els feia vulnerables. La recerca ha estat publicada en un article a la revista Current Biology .

“De les diverses formes de rèptils marins, Tanystropheus potser és un dels exemples més estranys: tenia un coll tres vegades més llarg que el seu tors, però amb només 13 vèrtebres extremadament allargades. Això feia que el seu coll fos particularment llarg, prim i rígid. El més probable és que l'utilitzés per atrapar les preses mitjançant una estratègia d'emboscada”, explica Spiekman, expert en rèptils triàsics i coautor de l'article de recerca. Es coneixen dues espècies de Tanystropheus de fa 242 milions d'anys que van viure en un mar poc profund a la frontera entre el que ara és Suïssa i Itàlia. Una de les espècies no feia més d'1,5 metres de llarg i probablement s'alimentava de crustacis i altres invertebrats. L'altra espècie podia assolir els 6 metres de llarg i s'alimentava de peixos i cefalòpodes.

Trobar evidències d'interaccions depredador-presa al registre fòssil és molt excepcional. “Els fòssils que hem estudiat són una evidència directa de decapitació per depredació en rèptils marins de coll llarg”, comenta Eudald Mujal, especialista en tafonomia i en interaccions tròfiques: "El tipus de fractura abrupta dels ossos juntament amb la disposició de les marques de dentició suggereixen que els colls van ser seccionats d'una sola mossegada", explica l'investigador. El fet que aquestes lesions s'hagin documentat en exemplars d'espècies diferents suggereix que el coll llarg podia representar una feblesa funcional en aquest grup d'animals en certes ocasions.

Crani i coll de l'espècie gran de Tanystropheus (Tanystropheus hydroides). L'espècimen es troba a l'Institut Paleontològic de la Universitat de Zuric, a Suïssa. (Stephan Spiekman)

L'absència del cos en ambdós espècimens suggereix que els depredadors que els van caçar probablement se'n van alimentar, deixant de banda el coll i el cap. L'excel·lent conservació de les restes i la manca de marques de mossegades permeten descartar que els animals fossin devorats per carronyaires un cop morts, sinó al contrari, que van ser caçats de forma activa. “L'espècie petita de Tanystropheus podria haver estat decapitada per diferents depredadors, des d'un gran peix a un altre rèptil marí. En canvi, per a l'espècie gran hi ha menys candidats possibles”, explica Spiekman. Els investigadors sospiten de Nothosaurus giganteus, un ancestre de grans dimensions dels plesiosaures com a responsable de la seva mort.

Els paleontòlegs Eudald Mujal (esquerra) i Stephan Spiekman (dreta), a les reserves del Museu d'Història Natural de Stuttgart. (Liliana Reinöhl / © SMNS)

Tanystropheus va ser una espècie amb un relatiu èxit evolutiu. Va viure durant almenys 10 milions d'anys i s'han trobat restes fòssils a Europa, Orient Mitjà, Xina, Amèrica del Nord i possiblement Amèrica del Sud. Els fòssils emprats a l'estudi provenen del jaciment Monte San Giorgio, prop de la frontera entre Suïssa i Itàlia i envoltat pel nord pel llac Lugano. És un dels jaciments més importants de fòssils marins del Triàsic Mitjà i ha estat designat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Els fòssils de Tanystropheus es troben dipositats a la Universitat de Zurich.

Imatge principal: Recreació d'un exemplar de Tanystropheus sent atacat per Nothosaurus giganteus un dels seus possibles depredadors. (Roc Olivé / © Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (Ministerio de Economía, Industria y Competitividad).

Article original:

• Spiekman , SNF, & Mujal , E. (2023). Decapitation in the long-necked Triassic marine reptile Tanystropheus. Current Biology, 33. DOI: https://doi.org/10.1016/j.cub.2023.04.027