La tesi doctoral “Sus i Bison del Pleistocè Inferior-Mitjà del oest Paleàrtic: Taxonomia, Paleobiologia i Distribució” forma part del programa de doctorat en Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estat dirigida per Salvador Moyà-Solà, professor d’investigació ICREA a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), Joan Madurell-Malapeira (UAB) i Marco Cherin (Università degli Studi di Perugia).
Portada de la tesi de Leonardo Sorbelli
Resum de la tesi doctoral (L. Sorbelli)
El Pleistocè inferior és un dels períodes més importants per l'evolució de la biosfera al Paleàrtic occidental. El progressiu refredament global i la dinàmica glacial es veieren intensificats després de 3,0 Ma i especialment durant el període 1,4-1,2 Ma. Aquest important punt d'inflexió per al clima del planeta, s'ha anomenat a la literatura Transició del Pleistocè Inferior i mitjà (EMPT). Les conseqüències d'aquestes noves dinàmiques van agreujar el refredament i l'aridificació del clima, provocant la progressiva reducció dels hàbitats boscosos substituïts per paisatges oberts, i, en conseqüència, un recanvi en les associacions animals i vegetals. La composició taxonòmica dels conjunts faunístics del Plistocè inferior a Europa i la seva resposta al canvi ambiental han sigut reconeguts amb la formalització de la biozona anomenada Epivillafranquià (1,2–0,8 Ma). Aquesta unitat biocronològica representa el període de temps "de transició" en què Europa es va caracteritzar per la co-aparició d'algunes espècies vilafranquianes i els primers tàxons galerians, arribats majoritàriament al continent procedents d'Àsia i Àfrica.
Malgrat l'augment de l'interès per la comunitat paleontològica i els nous descobriments, no tots els elements faunístics representatius de l'Epivillafranquià estan ben definits i aquesta biozona encara està poc caracteritzada. Entre els grans gèneres de mamífers apareguts durant el Plio-Pleistocè i que tenen un paper important en la transició de l'Epivillafranquià, destaquen Sus i Bison. La seva importància dins de les cadenes tròfiques del Pleistocè i l'Holocè i la seva abundància en el registre fòssil han fet que aquests dos clades siguin extremadament útils tant com a indicadors ambientals com a marcadors biocronològics. No obstant això, la història taxonòmica dels primers representants d'aquests clades és força confusa i la seva dispersió a l'oest d'Euràsia encara és relativament obscura. Per tant, l'objectiu principal d'aquesta tesi doctoral és entendre millor la taxonomia, la paleobiologia i la distribució crono-espacial d'aquests dos gèneres durant les últimes etapes del Pleistocè inferior.
L'estudi realitzat sobre el registre de suids dels jaciments de l’Epivillafranquià de Cal Guardiola i Vallparadís Estació (1,2–0,6 Ma, Península Ibèrica) dóna fe de la presència del senglar verrucós Sus strozzii a Europa entre 1,0 i 0,86 Ma, després del l'anomenat 'suid gap', durant la qual aquest grup va experimentar un important col·lapse demogràfic. L'estudi s'estén a altres mostres de Suinae i revela que, contràriament al que es creia comunament, S. strozzii no va desaparèixer abans del subcron Jaramillo 1,0 Ma) sinó que va persistir fins al límit del Pleistocè inferior i mitjà (0,8 Ma) i que per tant, es pot considerar un marcador de l’Epivillafranquià.
En aquesta tesi es revalora el registre de bòvids de la localitat de Pietrafitta (Península italiana), atribuït originalment a Leptobos, i es refereix al gènere Bison. Els caràcters primitius del crani, la mida corporal relativament petita i la construcció esvelta indiquen que la mostra de Pietrafitta es pot referir a Bison (Eobison) degiulii, una de les espècies més primerenques de bisons que van entrar a Europa després d'1,8 Ma. La definició vaga del subgènere Eobison ha provocat la re avaluació de tot el seu registre eurasiàtic que es presenta aquí. El diagnòstic esmenat resultant permet el reconeixement d'almenys tres espècies d'Eobison, que abasten més d'1,0 Ma a tota Euràsia.
La mostra de bòvids de la secció composta de Vallparadís ofereix noves perspectives sobre els primers bisons que van entrar a Europa a l'inici de l'Epivillafranquià. El gran i corpulent Bison de Vallparadís es refereix aquí al primer membre del subgènere Bison que es dispersa al Paleàrtic Occidental, és a dir, Bison (Bison) schoetensacki. Una revisió de diverses mostres de bisons d'Europa restringides entre 1,2 i 0,6 Ma advoca per la inclusió d'aquesta espècie entre els principals marcadors de l'Epivillafranquià.
Imatge principal: Leonardo Sorbelli (primer pla) amb el tribunal de la tesi i alguns dels seus supervisors.
