La ciència avança amb l’esforç continu del personal investigador i també, de vegades, amb cops de sort. Això és el que va passar el 7 d’abril de 2016 quan, en una passejada per la muntanya, Belén Muñoz, membre del Centre Muntanyenc i de Recerca Olesà (CMRO), va observar una petjada que semblava esculpida a la roca a la zona de Puigventós. S’observaven perfectament les urpes i fins i tot el relleu de la pell. La petjada fòssil va ser duta a l’Ajuntament d’Olesa que, posteriorment, la va lliurar al Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. Finalment, va ser dipositada a les col·leccions de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) per al seu estudi.

La icnita de Puigventós va resultar ser una impressió del peu esquerre d’un arcosaure, un grup primitiu de rèptils que assolien mides considerablement grans i que es consideren avantpassats dels dinosaures i cocodrils. L’aspecte d’aquests arcosaures era similar a la dels cocodrils actuals, també caminaven a quatre potes, però aquestes eren relativament més llargues i en una posició més vertical que les dels cocodrils. Els arcosaures van dominar els ecosistemes terrestres posteriors a l’extinció de finals del Permià, també anomenada “la gran mort”. Va succeir poc abans de l’aparició dels dinosaures i és la més gran extinció ocorreguda a la Terra, molt més devastadora a la que posteriorment va acabar amb els dinosaures. La icnita d’Olesa de Montserrat correspon al Triàsic Mitjà (fa uns 240 milions d’anys) i és una de les més ben preservades de totes les petjades fossilitzades trobades fins ara a la península Ibèrica.

La icnita de Puigventós correspon a l’icnogènere Chirotherium (Chabier de Jaime / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

Recentment, personal investigador de l’ICP ha publicat dos articles científics que amplien el coneixement de la fauna que va viure al que ara és Catalunya durant el Triàsic Mitjà. La icnita de Puigventós no és l’única que s’ha trobat en aquesta localitat. A més, s’han descrit dues altres noves localitats amb petjades de tetràpodes (animals de quatre potes): Penya Rubí (al terme municipal de Vallirana, Baix Llobregat,) i Montmany (a Figaró-Montmany, Vallès Oriental). Aquestes noves localitats s’afegeixen a les dues úniques que es coneixien (Collcardús i Pedrera de Can Sallent), i enriqueixen enormement el registre i biodiversitat de la unitat geològica on es troben, coneguda com les fàcies Muschelkalk mitjà, que es distribueix al llarg de les serralades prelitoral i litoral catalanes. En total s’han descrit 219 petjades fossilitzades. Aquestes localitats a Catalunya són les úniques a nivell de tota la península Ibèrica d’aquesta cronologia, cosa que posa de relleu la seva importància i l’escassetat de jaciments existents en aquestes fàcies.

“Durant el Triàsic l’aspecte del litoral català era molt diferent a l’actual i amb un clima i ambients molt diferents”, explica Eudald Mujal, investigador del Staatliches Museum für Naturkunde Stuttgart (SMNS, Alemanya) i associat a l’ICP. “Hem d’imaginar una zona costanera en latituds equatorials, on hi podíem trobar des de planes d’inundació amb petits canals fluvials fins a planes de marea molt extenses i d’aigües calmes”, afegeix. Gran part de les faunes que hi vivien no tenen representants actuals o les formes que hi havia eren molt diferents a les que coneixem actualment. “A partir de l’estudi de les icnites podem analitzar com van evolucionar els ecosistemes després de la gran crisi climàtica i biòtica a finals del Permià”, comenta Mujal. El període posterior tampoc va ser gaire tranquil per les espècies que van sobreviure. Durant el Triàsic, la pujada del nivell del mar de Tetis va inundar d’est a oest el que avui en dia és Europa i nord d’Àfrica.

La recerca duta a terme sobre els rastres que els animals van deixar sobre el sediment i que s’han conservat fins als nostres dies posen de relleu l’extraordinari registre fòssil català d’aquest període. S’han identificat 9 morfotips (és a dir, formes diferents de petjades) que corresponen a petits teràpsids (precursors dels mamífers), possibles grans amfibis i/o precursors de les tortugues, petits rèptils lepidosauromorfs i/o arcosauromorfs, i grans rèptils arcosaures, com és el cas de la icnita de Puigventós. Moltes de les icnites estan extraordinàriament ben conservades, fins i tot mostren els patrons de la pell, els coixinets dels dits i les urpes.

Esquema dels diferents ambients durant el Triàsic Mitjà i faunes representatives que s'hi han identificat (Eudald Mujal / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

Recentment s’ha publicat un altre article que descriu el rastre d’un xifosur ―un representant del que avui dia són els crancs de ferradura o cassola de les Moluques― en un d’aquests jaciments, essent l’evidència més antiga d’aquest grup al sistema litoral català. Aquests invertebrats amb aspecte de cranc estan més emparentats amb les aranyes que amb els crustacis. Sovint s’anomenen “fòssils vivents”, perquè la seva morfologia ha canviat molt poc ens els darrers 400 milions d’anys i perquè han sobreviscut a diverses extincions massives. La presència d’aquest rastre constata que, durant el Triàsic, aquests ambients costaners eren plens de vida. Les icnites van ser identificades al jaciment de Penya Rubí.

Rastre de xifosur al jaciment de Penya Rubí i esquema de l’animal en desplaçament (Chabier de Jaime / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

“És molt interessant veure com es distribueixen les faunes en els diferents ambients que hem identificat”, explica Chabier de Jaime, investigador predoctoral de l’ICP que ha coliderat la recerca. “Tot i la presència d’un xifosur, un animal lligat als ambients costaners, hem constatat que els ambients terrestres eren molt més rics en biodiversitat que els propers a la costa”, afegeix. L’estudi conclou que les observacions fetes a la Conca Catalana del Triàsic es poden extrapolar, com a mínim, a la resta d’Europa i al nord d’Àfrica.

Aquesta recerca s'engloba en el projecte quadriennal de recerca (2018-2021) "Evolució dels ecosistemes durant la transició Paleozoic-Mesozoic a Catalunya" (ref. CLT009/18/00066), realitzat amb el suport del Departament de Cultura".

Imatge principal: Recreació de l’aspecte en vida d’un arcosaure i del paleoambient del Triàsic (Oscar Sanisidro / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

Articles originals:

• De Jaime-Soguero, C., Mujal, E., Dinarès-Turell, J., Oms, O., Bolet, A., Orlandi-Oliveras, G., Fortuny, J. 2021. Palaeoecology of Middle Triassic tetrapod ichnoassociations (middle Muschelkalk, NE Iberian Peninsula) and their implications for palaeobiogeography in the western Tethys region. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology 565: 110204. DOI: 1016/j.palaeo.2020.110204

• De Jaime-Soguero, C., Mujal, E., Fortuny, J. 2020. First xiphosuran traceway in the middle Muschelkalk facies (Middle Triassic) of the Catalan Basin (NE Iberian Peninsula). Spanish Journal of Palaeontology 35 (2): 197–208. DOI: 10.7203/sjp.35.2.18483