El tribunal ha concedit al treball "Early Miocene cricetids from the Vallès-Penedès Basin (Catalonia): taxonomy, biostratigraphy and paleoecological implications” la màxima qualificació i ha concedit el títol de doctora en biodiversitat a Jovells-Vaqué. A causa de les circumstàncies actuals de pandèmia, la defensa s’ha fet de forma semipresencial a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Resum
El registre de rosegadors del Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (des de finals del Ramblià fins a l’Aragonià mitjà; ca. 19-15 Ma) del Vallès-Penedès és molt més ric i continu del que es pensava. Aquesta tesi està centrada en la descripció de la fauna de cricètids durant aquesta època i en les seves implicacions biostratigràfiques, paleobiogeografiques i paleoambientals.
El cos principal de la tesi se centra en l’estudi sistemàtic dels cricètids de totes les localitats de la conca del Vallès-Penedès durant el Miocè inferior i principis del Miocè mitjà. El material estudiat consta de prop d’unes 1000 dents aïllades, així com fragments de mandíbules i maxil·les i també un crani parcial.
Al registre de rosegadors de la conca del Vallès-Penedès hi trobem quatre gèneres diferents durant el Miocè inferior i principis del Miocè mitjà. El cricètid arcaic Melissiodon dominans és comú durant la zona A del Ramblià (ca. 19.3-17.2 Ma), abans de la dispersió dels anomenats “cricètids moderns” dels gèneres Democricetodon i Megacricetodon. Aquests darrers varen ser els predominants de l’Aragonià (ca. 16,5-15 Ma) i inclouen quatre espècies del gènere Democricetodon i un del gènere Megacricetodon (M. primitivus). El paracricetodontí Eumyarion weinfurteri i els últims Melissiodon dominans completen l’associació de cricètids, però ambdues espècies són generalment rares.
En general, la successió de cricètids del Miocè inferior mostra diverses afinitats amb la de la zona de tipus de l’Aragonià, la conca de Calatayud-Montalbán (Aragó, centre-est d’Espanya), permetent l’ús de la mateixa bioestratigrafia local d’alta resolució, amb només petites diferències. A més, les faunes del Vallès-Penedès també presenten algunes semblances amb les d’Europa central. Els resultats bioestratigràfics s’han combinat amb noves dades magnetoestratigràfiques que permeten precisar l’edat de alguns esdeveniments biòtics importants que caracteritzen el Miocè inferior, incloent esdeveniments de dispersió d’altres continents vers a Europa occidental.
Finalment, es reconstrueixen les condicions paleoclimàtiques regionals entre ca. 19 i 15 Ma en base a la fauna de petits mamífers i es comparen amb altres registres d’Europa occidental. Els patrons de paleoprecipitació inferits a partir de l’estructura de la comunitat de petits mamífers indiquen una aridificació regional coincidint amb l’Òptim Climàtic del Miocè mitjà entre fa 16,5 i 15 Ma. A més, el Vallès-Penedès és reconegut com a una àrea de transició entre la bioprovincia de centreeuropa més boscosa i humida, i la bioprovincia centreibèrica més àrida i amb estacionalitat en el règim de precipitacions. Aquesta situació, que ja havia estat reconeguda anteriorment per al Miocè mitjà i inicis del Miocè tardà, ja existia al començament d’aquesta època.