L’evolució de Gigantopithecus descoberta en el seu esmalt dental

Un estudi liderat per la Universitat de Copenhaguen amb la participació de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha analitzat les proteïnes contingudes en una molar fòssil del primat extint Gigantopithecus. Es tracta de l'evidència molecular més antiga d’un hominoïdeu i ha permès reconstruir la seva història evolutiva. La recerca ha estat publicada avui a la revista Nature.

En els últims anys l'anàlisi de l'ADN antic ha revolucionat el coneixement de l’evolució de les espècies. Pel que fa al llinatge humà, el material genètic conservat en els fòssils dels nostres ancestres ha permès reconstruir de forma força acurada els darrers 50.000 anys d'evolució dels homínids. Així i tot, les restes fòssils humanes més antigues amb ADN conservat daten de fa 400.000 anys, deixant un buit en la història evolutiva més antiga que no es pot abordar des de la paleogenòmica. Les proteïnes, en canvi, es conserven durant més temps i permeten indagar en el passat més remot.

Ara, per primera vegada investigadors de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE, UPF-CSIC) i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i el Globe Institute (Universitat de Copenhaguen) han aconseguit restituir les proteïnes d'un fòssil de fa aproximadament dos milions d'anys. L'anàlisi emprada ha servit per a aprofundir en la història evolutiva de Gigantopithecus blacki, un primat que va viure fins a uns 300.000 anys en els boscos del sud-est asiàtic.

L'equip de recerca, coliderat per Tomàs Marquès-Bonet, Investigador ICREA, Director de l’IBE i investigador associat a l’ICP, i el Professor Associat Enrico Cappellini, Investigador principal a la Universitat de Copenhaguen, ha reconstruït múltiples proteïnes a partir de l'esmalt dental d'una molar fòssil de Gigantopithecus trobat a la cova de Chuifeng (a la Xina). "Fins ara, tot el que se sabia sobre aquesta espècie es basava en la morfologia de les dents i mandíbules trobades, que presenten característiques pròpies d'un herbívor", comenta Cappellini. "Ara, l'anàlisi de les proteïnes antigues, o anàlisi paleoproteòmica, ens ha permès reconstruir l'antiquíssima història evolutiva d'aquest parent llunyà".

Vista oclusal de molar de Gigantopithecus blacki (Crèdit: Wei Wang / Theis Jensen)

En l’article publicat avui a la revista Nature, els investigadors han comparat el proteoma (concepte equivalent al genoma en l’àmbit de les proteïnes) de la molar fòssil amb una base de dades de proteïnes d'homínids coneguts. D’aquesta manera, han pogut aclarir la posició dels gigantopitecs en l’arbre evolutiu dels homínids, confirmant que pertany al llinatge dels orangutans. "L'anàlisi ha revelat que Gigantopithecus blacki pertany al mateix clade que l'orangutan, el seu parent viu més proper, encara que la seva separació amb els orangutans actuals és molt llunyana. Tots dos van divergir aviat en el Miocè - fa més de 10 milions d'anys -, però sens dubte compartien un ancestre comú", comenta Tomàs Marquès-Bonet.

La tècnica paleoproteòmica desenvolupada per l'equip podria ser emprada per a esclarir la història evolutiva amagada en fòssils massa antics per a conservar l'ADN. "Ara com ara, la tècnica ens ha permès recuperar proteïnes fossilitzades en l'esmalt de les molars", comenta Marquès-Bonet, "però podria utilitzar-se amb moltes altres restes òssies per a revelar la vasta antiguitat de l'evolució humana, que encara desconeixem en gran mesura", conclou.

Gigantopithecus blacki, un primat gegant del Pleistocè

Gigantophitecus és un gènere extint de primats hominoïdeus que va viure des de fa més de dos milions d’anys fins fa uns 300.000 anys, i que habitava els boscos dels actuals països de la Xina, l’Índia i Vietnam. Es tracta d’un primat molt gros, d’un pes de fins a 500 Kg. (més del doble d’un goril·la actual). Durant els anys 30, els seus queixals es van vendre a la Xina com un remei tradicional sota el nom de “dents de drac”.

Recreació artística de Gigantopithecus blacki (Crèdit: Ikumi Kayama (Studio Kayama LLC))

L’estudi de la morfologia de les molars i l’anàlisi de marques microscòpiques (fitòlits) en les seves dents ha revelat que Gigantophitecus era herbívor. La seva extinció segurament està vinculada a canvis ambientals durant el Pleistocè.  

Imatge principal: Mandíbula de Gigantopithecus blacki (Crèdit: Wei Wang / Theis Jensen)

Article original:

  • Frido Welker et. al. Enamel proteome shows that Gigantopithecus was an early diverging pongine, Nature; November 2019. DOI: 10.1038/s41586-019-1728-8

 

Last modified on Wednesday, 13 November 2019 19:29
Rate this item
(0 votes)

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Awards:

Excellence in research

With the support of:

logo icrea    logo ue

CERCA Center:

logo cerca