Els hadrosàurids varen ser un grup de dinosaures herbívors que van viure durant els últims temps del Cretaci superior. Típicament pesaven entre 2 i 3 tones, podien escollir entre desplaçar-se amb les quatre potes o només amb les dues potes posteriors, i es caracteritzaven per unes poderoses mandíbules amb múltiples fileres de dents per mastegar les plantes de que s’alimentaven. Popularment es coneixen com a dinosaures de bec d’ànec a causa del seu crani allargassat, però la característica més distintiva es trobava en el seu cap, on destacava una cresta formada per diversos ossos del crani més o menys desenvolupats de forma i mida molt variable.

Crani de tres espècies d’hadrosàurids: Lambeosaurus lambei (superior esquerra), Gryposaurus notabilis (superior dreta) i
Parasaurolophus walkeri (inferior). Albert Prieto-Márquez / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont

Investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i la Universitat de Bristol han utilitzat la gran quantitat de dades morfològiques disponibles d’aquest grup de dinosaures per analitzar la diversitat de formes existents i el ritme de l’evolució de tots els ossos del seu esquelet, especialment aquells caràcters més distintius: les crestes y la dentició.

L’estudi revela que l’aparell masticatori dels hadrosàurids va evolucionar ràpidament i que, un cop establert, va canviar molt poc en les especies del mateix grup que van aparèixer posteriorment. En contraposició, les crestes van continuar modificant-se diverses vegades al llarg del temps. Aquesta evolució, a més, es va produir a batzegades, és a dir, en onades de canvis ràpids donant lloc a crestes amb formes molt diverses: tubulars, arrodonides o lobulars, entre d’altres.

Les vistoses crestes dels hadrosàurids jugaven un paper essencial en la comunicació entre els individus. D’una banda, eren un reclam visual, probablement relacionat amb la competència sexual per les parelles. Per altra banda, en algunes espècies, es possible que també servís per amplificar els sons que emetia el dinosaure, atès que en alguns grups d’hadrosàurids com els lambeosaurins s’observen uns conductes nasals extraordinàriament desenvolupats comunicats amb la cresta.

“Pensem que mentre que la dentició dels hadrosàurids tenia un sentit adaptatiu —era molt eficient a l’hora de processar l’aliment i, per tant, va canviar molt poc al llarg del temps—, les crestes no estaven directament involucrades en la supervivència dels individus”, explica Albert Prieto-Màrquez, investigador de l’ICP que signa l’article. “És el mateix mecanisme que explica la vistosa cua del paó mascle o la gran cornamenta dels cérvols”, comenta l’investigador. Aquestes adaptacions formen part del que Darwin va anomenar caràcters sexuals, és a dir, tenen un paper en la cerca de parella.

Figura principal: Recreació d’hadrosàurids lambeosaurins del Cretaci superior. Oscar Sanisidro / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont

Article original: 

Stubbs, T., Benton, M., Elsler, A., & Prieto-Márquez, A. (2019). Morphological innovation and the evolution of hadrosaurid dinosaurs. Paleobiology, 45(2), 347-362. doi:10.1017/pab.2019.9