La nova espècie de dimílid ha estat batejada com a Plesiodimylus ilercavonicus en referència al poble iber dels ilercavons, que van habitar part de les actuals províncies de Castelló i Tarragona. Els investigadors Marc Furió (ICP), Vicente D. Crespo i Francisco Javier Ruiz-Sanchez (Museu Valencià d’Història Natural) i Plini Montoya (Universitat de València) signen l’article que ha servit per descriure l’espècie a la revista Historical Biology i que se suma a la llista d’altres restes de hàmster i altres rosegadors, ratpenats i insectívors trobades a l’Alcora (Castellò) d’espècies procedents d’Europa central, les quals evidencien una etapa d’intercanvi faunístic entre la península ibèrica i l’Europa central durant el Miocè inferior.

La presència de dimílids, en el context de la resta de faunes identificades en la zona, dóna algunes pistes sobre el paleoambient de la zona fa 16 milions d’anys. La reconstrucció del paleoambient suggereix un ecosistema semblant a un bosc tropical, amb àrees de prats que se situarien a prop d’un gran llac que abraçava gran part dels actuals termes municipals de l’Alcora, Ribesalbes i Fanzara.

Els dimílids són uns petits mamífers insectívors dels quals no hi ha representants actuals. Tot el que se sap d’aquesta família prové de l’estudi de dents i mandíbules aïllades i d’alguns fragments de crani. ‘Dimylidae’ (en llatí) significa ‘amb dues molars’, perquè la pèrdua de les darreres molars (el que serien els queixals del seny en els humans) és un dels trets més característics del grup. A més, les seves dents eren molt diferents de les d’altres insectívors com els talps, els eriçons i les musaranyes. Els principals tubercles eren amples, amb l’esmalt gruixut i arrodonits en lloc de punxeguts com a la majoria d’insectívors.

El que més crida l’atenció de les dents dels dimílids és que les altres molars eren molt grans, fins al punt que, en alguns casos, sobresortien per les vores de la mandíbula. Alguns mamífers actuals com les llúdrigues marines presenten dents similars, encara que mai arriben als extrems d’alguns dimílids i es considera que són adaptacions per alimentar-se de preses que tenen closques dures, tals com cloïsses, cargols o crustacis. La massiva dentadura actua com una mena de premsa hidràulica que permet esclafar les closques i menjar-se l’animal que s’amaga a l’interior.

Les dents de dimílids, com les dels rosegadors, tenen una mida molt petita i per obtenir-les cal rentar i passar els sediments extrets dels jaciments per diversos tamisos.

Imatge principal: D'esquerra a dreta: M1 holotipus (MGUV–23387) i M1 paratipus (MGUV–25174) de Plesiodimylus ilercavonicus

Article original: Vicente D. Crespo, Marc Furió, Francisco Javier Ruiz-Sánchez & Plini Montoya (2018) A new species of Plesiodimylus (Dimylidae, Eulipotyphla, Mammalia) from the Early Miocene of Spain, Historical Biology, 30:3, 360-371, DOI: 10.1080/08912963.2017.1289519