ICP (48)
La Secció de Paleontologia del departament d'Ecologia de la Federació Catalana d'Espeleologia (FCE) té com a finalitats l'agrupament del col·lectiu d'espeleòlegs interessats en els temes de paleontologia que es desenvolupen en el medi subterrani i en els reompliments càrstics, la coordinació d'iniciatives en els camps de la paleontologia i fauna vertebrada, informar de les lleis, normatives i reglaments en aquests àmbits i la promoció de publicacions de treballs de divulgació i estudis de cavitats amb referències paleontològiques, entre altres. La secció està dedicada a la memòria del Dr. Josep Fernández de Villalta i Comella.
És per aquest motiu que arran del conveni signat al febrer de 2008, la Secció 'Villalta' col·labora amb l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont per tal de gestionar de manera més eficaç les troballes de fauna vertebrada descobertes en les cavitats o en els farciments càrstics. De fet, durant molts anys els espeleòlegs han col·laborat amb l'Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, el precursor de l'ICP.
El motiu de la col·laboració, doncs, rau en la dificultat que representa determinar certes restes in situ i que fa necessària la col·laboració de tècnics i professionals per avaluar la importància de la troballa. D'aquesta manera, l'ICP aportarà el personal necessari quan calgui, assessorarà els espeleòlegs i els permetrà l'ús d'espais de l'ICP per inventariar, classificar i ordenar els materials.
Federació Catalana d'Espeleologia
La Federació és l'ens administratiu que aglutina a més de 50 clubs espeleològics catalans, amb un total de més de 1.500 llicències federatives. La seva tasca és expedir les llicències, aconseguir subvencions pels grups, col·laborar amb els actes que organitzen els clubs, la prevenció i assessorament amb els grups de rescat en casos d'accident i també informar de qualsevol esdeveniment espeleològic.
La FCE compta amb el departament d'Ecologia i Protecció del Medi Subterrani, creat a interès del col·lectiu d'espeleòlegs catalans per tal de prosseguir amb les tasques de conservació i protecció del medi subterrani, del seu entorn i valors naturals i culturals. Així, correspon a la direcció d'aquest departament tant la promoció d'accions docents de sensibilització mediambiental i cultural vinculades a la pràctica espeleològica, com la coordinació general, formulació i gestió d'iniciatives de caire conservacionista.
Per dur a terme els propòsits fixats, sovint s'escau del treball i/o l'assessorament d'un equip multidisciplinar. Per això el departament, amb les seccions que l'integren, està format per espeleòlegs que alhora són professionals o aficionats de gran experiència dels camps científics de l'ecologia, la biologia, la paleontologia, la geologia, la medicina i d'altres disciplines tècniques. També resta obert a les aportacions d'utilitat d'altres persones i entitats, i a col·laborar amb els organismes de l'Administració Pública amb competència superior en la preservació del medi natural i el patrimoni cultural.
Miquel Crusafont i Pairó, nascut a Sabadell, al Vallès Occidental, el 3 d'octubre l'any 1910, ha estat un dels científics contemporanis catalans més reconeguts a nivell internacional.
La joventut
Crusafont, amb només setze anys, va descobrir junt amb el seu amic Ramon Arquer, el jaciment sabadellenc de Can Llobateres, que ha donat fòssils tan importants com Hispanopithecus laietanus, un primat de fa nou milions d'anys.
Quan encara no tenia vint anys, Crusafont ja tenia ben desperta la seva inquietud per la paleontologia i va fer els seus primers estudis sobre una col·lecció de fòssils del Centre Excursionista 'Sabadell'.
L'any 1931 va participar en la fundació del Museu de Sabadell i dos anys després va llicenciar-se en Farmàcia. Crusafont va casar-se l'any 1935 amb la també farmacèutica, Julieta Sabaté.
Durant aquesta època, el futur científic va coincidir en activitats esporàdiques a la redacció del 'Diari de Sabadell' amb Fransesc Trabal i Joan Oliver, dos dels escriptors catalans del segle XX.
Durant gairebé quaranta anys, a partir de 1931, va dedicar-se a la paleontologia, i l'any 1969 va fundar l'Institut Provincial de Paleontologia, on va treballar fins a la seva mort, l'any 1983.
Les primeres recerques
Finalitzada la Guerra Civil, Crusafont va ser nomenat subdirector del Museu de Sabadell, i dugué a terme els seus primers treballs paleontològics importants, junt amb Joan Andrés, Jaume Truyols i Josep Fernandez Villalta.
Entre els anys 1940 i 1945, ell i els seus col·laboradors van dedicar-se a excavar en els jaciments paleontològics de la conca del Vallès-Penedès, i fora de Catalunya; a l'Aragó i Madrid, entre altres indrets.
En els anys posteriors, Crusafont va viatjar a França i a Suïssa per establir contacte amb paleontòlegs d'aquests estats. L'any 1948 va llicenciar-se en Ciències Naturals per la Universitat de Madrid i participà en el XIII Congrés Internacional de Zoologia de París i en el XVIII Congrés Internacional de Geologia de Londres. Dos anys més tard va obtenir el títol de doctor amb la tesi 'Els giràfids fòssils d'Espanya'.
Els fructífers anys cinquanta
Durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat, la tasca de Crusafont va anar agafant importància, sobretot gràcies a la celebració dels 'Cursets Internacionals de Paleontologia de Sabadell' que tenien lloc cada dos anys, a partir del 1952 i fins el 1958.
Gràcies a l'esforç del científic i els seus col·laboradors, però també a l'esforç econòmic dels ciutadans de Sabadell, el Museu va poder acollir figures destacades de la paleontologia internacional com el professors Jean Piveteau, Piero Leonardi, Johannes Hürzeler, Jean Viret, Bermudo Meléndez i Heinz Tobien, entre altres.
En aquest període, Crusafont també va aprofitar per divulgar la paleontologia a Catalunya i va viatjar per tot Europa per donar conferències.
A les acaballes de la dècada, Crusafont, junt amb els seus col·laboradors, sobretot Jaume Truyols i José Fernéndez de Villalta, a qui s'ha anomenat 'el grup de Sabadell', havia publicar gairebé dos-cents treballs relacionats amb la paleontologia.
La Universitat
Miquel Crusafont va ser nomenat catedràtic de Paleontologia de la Universtitat d'Oviedo l'any 1960. Ell i Truyols, a qui va nomenar professor adjunt, van treballar a la capital d'Astúries, durant tres anys. L'any 1963, Crusafont va passar a ocupar la càtedra de Paleontologia de la Universitat de Barcelona.
En la segona meitat de la dècada dels seixanta, el científic sabadellenc va prendre part en expedicions paleontològiques a Tunísia i el Marroc, patrocinades per l'Smithsonian Institution dels Estats Units.
L'any 1967, Crusafont va ser nomenat membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Mentrestant, la secció de paleontologia del Museu de Sabadell havia anat creixent. La creació de l'Institut de Paleontologia era, cada vegada més, una necessitat.
L'Institut Provincial de Paleontologia
Crusafont, amb l'ajut de l'alcalde de Sabadell, Josep M. Marcet, i gràcies a la col·laboració de la Diputació de Barcelona i la Caixa d'Estalvis de Sabadell, que va donar els 450 m2 on avui s'emplaça l'Institut, va fer possible la construcció del centre, projectat pels arquitectes Baldrich, Pallars i Lladó.
La inauguració oficial de l'Institut Provincial de Paleontologia va tenir lloc el 30 d'octubre de 1969. Aquell va ser, tal com ell mateix va reconèixer, un dels dies més importants de la vida del paleontòleg sabadellenc.
El llegat
A partir de l'any 1973, Crusafont va haver de reduir la seva activitat degut a una greu malaltia. La tasca fins a la seva mort, el 16 d'agost de 1983, va ser encoratjar, dirigir i formar, l'equip d'investigadors, selecte, que formava part de l'Institut. Entre ells, Juana M. Golpe, Josep M. Pons, Josep M. Gibert, Josep Vicenç Santafé, M. Lourdes Casanovas i Pere Arís. D'aleshores ençà, l'equip d'investigadors, conservadors i preparadors vinculats a l'Institut no ha parat de créixer.
Bibliografia bàsica sobre Miquel Crusafont
Patronat dels Museus Municipals de Sabadell Institut de Paleontologia. (1993). 'Miquel Crusafont'. L'Obra Científica de Miquel Crussafont i Pairó (Sabadell, 1910-1983). Sabadell.
AA.VV. (1984). 'Un sabadellenc universal: Miquel Crusafont Pairó'. Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell (Sabadell). Monogràfic, núm.38
Crusafont Pairó, M. (1981). 'Quaranta anys de Paleontologia al carrer de Sant Antoni'. Arrahona (Sabadell), núm.12, II època, tardor, p.37-43.
Truyols Santoja, J. (1992). 'Miquel Crusafont Pairó i l'escola paleontològica de Sabadell'. Quaderns d'Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach (Sabadell). Núm.LXI.
El Consell Científic Assessor de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont està format per investigadors de renom internacional en àrees relacionades amb la paleontologia, i aconsella el director en qüestions cabdals que afecten l'institut.
Prof. Lorenzo Rook (President)
Dipartimento di Scienze della Terra
Università di Firenze
ITALY
Prof. Beatriz Azanza
Universidad de Zaragoza
SPAIN
Prof. Richard J. Butler
University of Birmingham
UNITED KINGDOM
Prof. Anusuya Chinsamy-Turan
University of Cape Town
REPUBLIC OF SOUTH AFRICA
Prof. Tracy Kivell
Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology
GERMANY
Prof. Dimitris S. Kostopoulos
Aristotle University of Thessaloniki
GREECE
Prof. Clément Zanolli
Université de Bordeaux
FRANCE
L'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont duu a terme totes les etapes que comprenen la descoberta d'un fòssil; des del seu descobriment, excavació i preparació, passant per la seva conservació, fins arribar als estadis finals, el seu estudi i publicació de resultats en revistes científiques i la seva divulgació a través dels mitjans de comunicació, exposicions o el museu.
Què és un fòssil?
Un fòssil és la resta d'un ésser viu o de la seva activitat biològica, que ha estat coberta per sediments que amb el temps s'han anat compactant i endurint, fent possible la seva conservació fins a l'actualitat.
I la paleontologia?
La paleontologia és la ciència que s'encarrega de l'estudi dels éssers vius del passat, i ho fa estudiant els fòssils.
Buscant fòssils
La troballa d'un fòssil es pot produir de dues maneres; per casualitat o després d'estudiar sobre els mapes geològics on cal anar-ne a buscar. Si, per exemple, volem trobar ous de dinosaure o un esquelet d'Iguanodon, cal cercar abans on hi hagi estrats, capes, de l'era en què van viure els dinosaures, en aquest cas el Mesozoic, fa entre 251 i 65 milions d'anys.
D'altra banda, si el que es vol trobar són fòssils d'antropomorfs i altres primats propers a la línia evolutiva de l'home, caldrà buscar en sediments més recents, de menys de 15 milions d'anys d'antiguitat, Miocè mig - actualitat.
L'atzar, també pot ser, com s'ha dit, un altre factor important per trobar fòssils. En una excursió per la muntanya, per exemple, pot produir-se alguna troballa fortuïta. En aquest sentit l'ICP col·labora i rep l'ajut d'entitats com els centres excursionistes.
Excavació
Una vegada han localitzat i delimitat un fòssil, els paleontòlegs de l'ICP avaluen el seu estat de conservació. També és important anotar la posició i la orientació en què apareixen els fòssils. Aquesta informació pot ser valuosa per estudis posteriors.
Una excavació paleontològica és un procés 'irreversible', perquè desprès no podrem tornar a posar els fòssils i el sediment tal i com estaven.
Agafar aquestes dades correctament ha d'ajudar a poder reconstruir en el futur, de forma virtual i amb fidelitat, la distribució original dels fòssils al jaciment.
Per prendre mesures, els paleontòlegs fan servir quadrícules, cintes mètriques, ordinadors i un aparell que s'anomena 'estació' que permet establir les coordenades d'un punt i conèixer-ne la seva ubicació. D'altra banda, per excavar es fan servir des de pales i martells pneumàtics fins a martells, escarpes, punxons i bisturís.
Preparació inicial dels fòssils
Els paleontòlegs de l'ICP, una vegada han excavat part del fòssil, s'encarreguen de fabricar les 'mòmies' per protegir-lo. Les 'mòmies' són unes carcasses fetes de poliuretà, i en algunes ocasions amb guix, que embolcallen i protegeixen el fòssil.
D'aquesta manera, quan arribi el moment de transportar-lo als magatzems de l'Institut, el material no patirà desperfectes. El poliuretà, a més, és un material idoni perquè és molt lleuger i no afegeix pes al fòssil, com en el cas del guix.
Transport
La situació dels jaciments és variada i el transport dels fòssils fins a l'Institut depèn d'on s'han trobat. Com és evident, si han aparegut en un indret mal comunicat el transport serà difícil. Les mòmies de dimensions moderades s'acostumen a transportar en furgonetes o vehicles tot terreny. En determinades ocasions es poden arribar a fer servir grues i camions. I en casos excepcionals, fins i tot s'han utilitzat helicòpters.
Arribada al magatzem
Els fòssils arriben de les excavacions etiquetats per tal que els conservadors de l'ICP sàpiguen en tot moment què hi ha a cada embolcall. Són els conservadors els encarregats de vetllar perquè el fòssil quedi emmagatzemat òptimament fins que sigui el moment de dur-los al laboratori de preparació.
Preparant el fòssil
Segons les prioritats i capacitat de l'ICP en cada moment, els investigadors decideixen quan cal preparar els fòssils. Quan és el moment, s'envien al laboratori i els preparadors posen a punt el fòssil perquè més tard els investigadors en puguin estudiar les característiques.
És a dir, l’alliberen de la ‘mòmia’ i separen la resta fòssil de la matriu.
També el consoliden preservant la seva morfología i en alguns casos en fan repliques per exposar.
Estudi
Una vegada preparat, el fòssil ja pot ser manipulat per l'investigador, que s'encarregarà de descriure'l i catalogar-lo.
D'aquesta manera es podrà determinar si es tracta d'un fòssil que pertany a un grup, gènere o espècie ja descrit o si el què ha aparegut és un fòssil desconegut fins el moment, com en el cas del Pierolapithecus catalaunicus, en Pau.
L'estudi del fòssil pot allargar-se durant setmanes, fins i tot mesos o anys, segons la seva complexitat, i en la seva classificació, a banda de la bibliografia existent, els investigadors de l'ICP també s'ajuden de la comparació amb altres esquelets o motlles existents en el mateix centre o en altres.
És el que s'anomena 'material fòssil de comparació'. I, si cal, es desplacen per conèixer millor les característiques dels fòssils de primera mà. Després, l'habitual és dibuixar-lo i en l'actualitat, el més comú és escanejar-lo i fer ús de la paleontologia virtual per reconstruir amb l'ajut dels ordinadors el seu volum i treballar amb la seva estructura en 3D.
Els resultats
Una vegada els paleontòlegs han determinat quin fòssil han estudiat i quines noves aportacions pot fer per la millora del coneixement en aquesta disciplina, decideixen publicar-ne els resultats per compartir-los amb la resta de la comunitat científica. D'aquesta manera es pot generar un debat entorn al fòssil i les seves característiques.
De publicacions especialitzades, n'hi ha moltes. Nature, Science, Brain Behaviour and Evolution, Journal of Human Evolution, American Journal of Physical Anthopology o Journal of Vertebrate Paleontology són algunes de les més conegudes i prestigioses, però n'hi ha moltes més, dedicades a grups específics.
El procés de publicació d'un article en una revista de renom acostuma a ser llarg ja que ha de passar per diverses verificacions per part d'altres experts que en fan una revisió crítica. Per tant, des que el paleontòleg l'ha escrit, fins que no rep la confirmació que el seu article es publicarà poden passar com a mínim sis mesos.
Les troballes realitzades pels investigadors de l'ICP sempre han aconseguit ser publicades en les millors revistes especialitzades contribuint de manera notòria al debat científic en temes tant rellevants com l'origen dels antropomorfs o les faunes de dinosaures del Mesozoic.
Difusió
La darrera etapa del procés comprèn la difusió de la troballa. Aquesta es pot donar a conèixer al públic en general a través dels mitjans de comunicació, jornades, congressos o exposicions en el museu de l'ICP; el Museu 'Miquel Crusafont' de Sabadell o en altres museus.
Així, la paleontologia arriba a tots aquells que hi estan interessats i els coneixements i els estudis dels paleontòlegs de l'Institut arriben a la societat. El cercle es tanca, però a la vegada torna a començar perquè els investigadors cada any endeguen noves campanyes i descobreixen nous fòssils.
Benvolgudes i Benvolguts,
L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) és l’hereu d’una llarga tradició de recerca sobre vertebrats fòssils a Catalunya, establerta i posteriorment consolidada per l’il·lustre paleontòleg sabadellenc Miquel Crusafont-Pairó.
A l’ICP estem convençuts que la Paleontologia, com a disciplina a cavall de la Biologia i la Geologia, ha de fer aportacions fonamentals no només al coneixement de la història de la vida, sinó també a la teoria de l’evolució. És per això que la recerca duta a terme a l’ICP clarament segueix una aproximació paleobiològica. Dit d'una altra manera, per a nosaltres no n’hi ha prou de saber com eren els éssers vius de passat i quines són les seves relacions de parentiu amb els actuals. També volem saber com vivien, com es movien, què menjaven, com es desenvolupaven i reproduïen, com interaccionaven els uns amb els altres, quins ambients habitaven i, en definitiva, com les interacciones pretèrites entre els organismes i l’ambient han conformat els ecosistemes que coneixem avui en dia. És precisament l’accés al temps pregon (o geològic, el que es mesura en milions i milions d’anys), a través de l’estudi de les restes fòssils, el que confereix a la Paleobiologia una perspectiva única, i essencial, per entendre com i perquè han evolucionat els éssers vius amb relació al medi que els envolta al llarg de la història de la Terra.
Pel nostre equip d'investigadors, és important dur a terme tots els passos de la recerca paleontològica, tot començant per la feina de camp (excavacions i mostratges), continuant amb l’estudi i l’anàlisi de les restes fòssils, i acabant amb la publicació i divulgació dels resultats. En aquest sentit, la tasca bàsica de descripció i identificació taxonòmica de les restes segueix sent una part essencial de la feina dels nostres paleontòlegs. Tanmateix, cada vegada més, l’estudi i l’anàlisi dels fòssils es duen a terme mitjançant tècniques més sofisticades i assistides per ordinador. En destaquen les tècniques de paleontologia virtual i visualització tridimensional, com és el cas de la tomografia computada de raigs X, que permet estudiar l’anatomia interna preservada a les restes fòssils de manera no invasiva. També mereixen especial esment les tècniques analítiques que permeten dur a terme comparacions i anàlisis de manera quantitativa, com és el cas de la morfometria geomètrica en 3D, els programes de reconstrucció filogenètica, o les anàlisis numèriques de la dinàmica de la paleobiodiversitat, només per esmentar alguns exemples.
Al seu torn, els tècnics especialitzats de l’ICP duen a terme un pas fonamental entre la feina de camp i la recerca a, que consisteix a preparar i conservar les restes fòssils que formen les col·leccions paleontològiques de la nostra institució. Aquestes col·leccions estan en continu creixement gràcies a les excavacions i els mostratges realitzats pels nostres investigadors. Tanmateix, abans de poder estudiar un exeplar, cal que tècnics especialitzats duguin a terme un procés de preparacó paleontològica (neteja, consolidació i, si s’escau, reintegració). El procés de preparació paleontològica no només permet la manipulació dels fòssils, sinó que també en garanteix una adequada conservació un cop dipositats a les col·leccions. Es tracta d’un procés de fonamental importància, atès que els fòssils són la nostra font principal de dades. En aquest sentit, l’ICP té la voluntat d'esdevenir el centre de referència de Catalunya pel que fa a la conservació del patrimoni paleontològic de vertebrats. És per això que ens oferim per assessorar tècnicament, en aquesta i qualsevol altra qüestió paleontològica, aquelles institucions que ho demandin.
A l’ICP, però, anem més enllà i, a costat de la recerca, la preparació i la conservació paleontològiques també donem molta importància a les activitats de divulgació per a difondre el patrimoni paleontològic. En aquest sentit, no n’hi ha prou amb exposar els fòssils en un museu, cal disseminar al gran públic els resultats de la nostra recerca, per tal que es puguin entendre les històries que s’amaguen darrere de tots aquests ossos petrificats. Transmetre a la societat el coneixement paleontològic, sobretot a partir de les troballes i els resultats de la recerca dels nostres investigadors, és per a nosaltres una plaent obligació moral. Com deia el ja desaparegut paleontòleg nord-americà Stephen Jay Gould: “La ciència és una part integral de la cultura. No és una cosa aliena, duta a terme per uns sacerdots esotèrics. És una de les grandeses de la tradició intel·lectual humana”. Per això a l’ICP tenim la vocació de posar a l’abast dels interessats les eines conceptuals i materials que permetin fer un ús cultural i lúdic del patrimoni paleontològic. I ho fem no només mitjançant les sales d'exposició del Museu de l’ICP, ubicat al centre de Sabadell, sinó també col·laborant en la creació i la gestió d’una xarxa de centres d'interpretació paleontològica locals arreu del país. Sentim, a més, en aquests moments de desbocada ofensiva creacionista i anticientífica, l’obligació d’ajudar a difondre un dels fets científics més rellevants per entendre el lloc dels éssers humans a la Natura: l’evolució dels organismes.
No voldria acabar sense adreçar-me als joves que, captivats pels secrets de l’evolució, percebeu la grandesa d’aquesta concepció de la vida (a la qual al·ludia Charles Darwin en la darrera frase de l’Origen de les Espècies) i us voleu dedicar a la Paleontologia. Convertir-se en investigador, en qualsevol disciplina, no és una tasca fàcil... Requereix molt d’estudi, molta tenacitat, i molt de sacrifici. Però si, malgrat tot, la vosta fascinació pels fòssils i la vostra curiositat per l’evolució transcendeix qualsevol raonament lògic, llavors no puc sinó aconsellar-vos que us deixeu guiar per la vostra vocacció. Que us formeu en les ciències de la vida i de la terra, que sigueu ambiciosos alhora que realistes, i que intenteu posar el vostre talent al servei de la recerca paleontològica. Els joves sou el futur, no només de l’ICP, sinó de la professió paleontològica i de tota la comunitat científica en general. I només vosaltres, si encerteu les preguntes adequades, podreu aspirar a resoldre els nombrosos enigmes sobre la història de la vida que, a data d’avui, encara romanen sense resoldre.
Rebeu una salutació ben cordial,
David M. Alba
Director
L'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) és una fundació, creada el novembre de 2006, amb la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona com a patrons, que pren el relleu de l'Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, fundat l'any 1969. Per tant, el nou Institut és el resultat d'unir experiència i tradició amb un entusiasme i empenta renovats.
Com a centre de referència de recerca, conservació i difusió de la paleontologia de vertebrats i humana a Catalunya, l'ICP té la voluntat d'impulsar i de promoure la recerca al més alt nivell internacional, la conservació del patrimoni paleontològic i permetre la transferència eficient de coneixement i d'aplicacions a la societat en general.
