L’any 2009, un equip d’investigadors de l’ICP dirigit per Salvador Moyà-Solà va descriure un nou gènere i espècie d’hominoïdeu a partir de les restes d’un crani trobades a l’Abocador de Can Mata, als Hostalets de Pierola. Batejada com Anoiapithecus brevirostris, aquest fòssil correspon a un mascle que va viure fa 11.9 milions d’anys. El seu nom en llatí respon a la comarca on va ser trobat (l’Anoia) i al fet de presentar un musell curt, malgrat que popularment se’l coneix com Lluc. Aquesta troballa, publicada a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences USA, va afegir una nova espècie de gran simi antropomorf del Miocè del Vallès-Penedès a la llista de les que ja es coneixien: Pierolapithecus catalaunicus, Hispanopithecus crusafonti, Hispanopithecus laietanus i Dryopithecus fontani.
L’investigador David M. Alba, conjuntament amb altres investigadors de l’ICP i altres institucions, ha publicat a la revista Journal of Human Evolution un article on es descriuen noves restes dentals d’Anoiapithecus brevirostris de l’Abocador de Can Mata. Es tracta de dos fragments de maxil·lar superior que conserven diverses dents. Un d’ells, recuperat durant el procés de rentat del sediment que s’extreu durant les excavacions, procedeix de la mateixa localitat que la cara d’en Lluc; l’altre, al seu torn, va ser recol·lectat l’any 2002 d’una altra localitat que, amb una antiguitat de 12.3 i 12.2 milions d’anys, el converteix en la resta fòssil més antiga d’un hominoïdeu (el grup de primats que inclou els gibons, orangutans, ximpanzés, goril·les i humans) de tota la península Ibèrica.
Els investigadors han avaluat el gruix de l’esmalt de les dents mitjançant microtomografia de rajos-X, una tècnica no invasiva que permet veure l’estructura interna dels fòssils amb gran detall, així com la morfologia del sinus maxil·lar, una cavitat cranial molt informativa des d’un punt de vista filogenètic. També han estudiat la mida i forma de les dents, i les han comparat amb les de l’holotip d’Anoiapithecus (el fòssil que va servir per definir l’espècie en el seu moment) i d’altres espècies d’hominoïdeus fòssils de la conca del Vallès-Penedès. Les anàlisis realitzades han dut a concloure que els fòssils estudiats pertanyen a la mateixa espècie descrita l’any 2009.
Malgrat que la morfologia i les proporcions de les restes estudiades permeten confirmar que corresponen a l’espècie Anoiapithecus brevirostris, les dents són lleugerament més petites que les ja conegudes. Això és especialment evident en el cas de l’arrel de la canina (ullal), que és força més petita que en l’holotip. Aquestes diferències són habituals entre mascles i femelles de moltes espècies de grans antropomorfs actuals i altres hominoïdeus fòssils (fet que es coneix com dimorfisme sexual), la qual cosa ha dut els investigadors a inferir que les noves restes descrites corresponen a dos individus de sexe femení.
L’hominoïdeu europeu més antic conegut correspon a un fragment de dent de fa uns 16-17 milions d’anys, trobat a Alemanya i temptativament atribuït al gènere Griphopithecus. La presència de fins a quatre gèneres diferents d’hominoïdeus fòssils a la conca del Vallès-Penedès, en un període de poc més de 3 milions d’anys (un temps molt breu en termes geològics), suposa una extraordinària paleobiodiversitat de grans simis antropomorfs a la Mediterrània occidental durant el Miocè.
Catalunya és l’únic lloc de la península Ibèrica on s’han trobat fòssils de simis antropomorfs, possiblement degut a diferències paleoambientals respecte la resta d’Ibèria. Tot i així, les restes fòssils d’hominoïdeus miocens en els jaciments catalans són molt escasses comparades amb les d’altres mamífers i, per tant, sovint cal excavar grans volums de sediments per recuperar-ne alguna.
Els hominoïdeus del Vallès-Penedès, una mescla sorprenent de trets primitius i moderns
En conjunt, els hominoïdeus fòssils del Vallès-Penedès mostren una combinació única de caràcters moderns amb caràcters primitius. Això evidencia el fet que l’evolució dels diversos llinatges actuals d’aquest grup sovint s’ha produït en mosaic i, sovint, en paral·lel, però alhora dificulta en gran mesura el fet de desxifrar les relacions de parentiu de les formes extintes amb els representants actuals del grup.
L’esquelet parcial de Pierolapithecus catalaunicus, conegut com a Pau, mostra la primera evidència inequívoca d’ortogràdia (tronc erecte) entre els homínids fòssils coneguts arreu del món. La seva cara presenta trets característics que mostren el seu parentiu amb els grans simis antropomorfs actuals, però alhora l’esquelet de Pierolapithecus encara presenta característiques primitives a la resta del cos (com, per exemple, adaptacions per al desplaçament quadrúpede sobre les branques).
Les restes facials de Dryopithecus fontani mostren una morfologia diferent, que en alguns aspectes recorda la dels goril·les actuals. A més a més, Dryopithecus presenta un esmalt dental prim, com el dels grans simis africans, tot i que això no necessariament ha d’indicar un parentiu més estret amb aquests darrers. De fet, altres restes de l’esquelet mostren encara trets primitius i més similars a d’altres grans antropomorfs del Miocè.
Hispanopithecus laietanus és el gran antropomorf més antic que presenta adaptacions per desplaçar-se suspès sota les branques, com ha mostrat l’estudi de l’esquelet parcial conegut com Jordi, tot i conservar també algunes adaptacions més primitives al desplaçament quadrúpede arbori.
Notícies relacionades:
- Afinant el lloc dels simis antropomorfs del Vallès-Penedès en l’evolució
- 10 preguntes sobre en Pau a Salvador Moyà
