1. Quan comença la teva relació amb en Pau?
Ens hem de remuntar a principis de desembre de 2002 i comença pocs minuts després que Pau veiés la llum. Em varen avisar que havia sortit un fòssil molt interessant i que tenia pinta de ser una cara de primat. Vaig anar-hi corrents per confirmar-ho i per planejar les tasques futures que s’havien de fer per recuperar el material. Des d’aquell moment, he tingut un contacte molt estret amb Pau, tan durant el procés d’excavació (entre el 2003 i el 2004) com durant tot l’estudi, que va durar fins a finals de 2004 i que encara continua avui dia i continuarà.
2.- Qui és en Pau?
Per definir-lo en poques paraules, podríem dir que és el representant més antic conegut de la família hominidae (el grup que inclou les formes vivents com l’home, el ximpanzé, el goril·la i l’orangutan) que mostra el disseny corporal modern que caracteritza els grans simis i humans. Podem observar aquest disseny modern en les característiques de la seva estructura òssia: un tòrax ample i estret entre espatlla i pit, els omòplats situats a l’esquena, una clavícula llarga, les vertebres de la zona lumbar més escurçades i una disposició característica de l’articulació entre l’avantbraç i el canell. Pau mostra les característiques bàsiques de disseny corporal modernes que identifiquen els membres de la nostra família. Tenint en compte que va viure fa uns 11.9 milions d’anys, va ser descrit com l’evidència més antiga d’aquest disseny corporal que va donar origen al nostre grup.
3.- Com va ser la troballa?
En certa manera va ser una troballa fortuita. Hi havia obres a l’abocador per arreglar un camí lateral i la màquina excavadora va rascar uns nivells on varen començar a sortir uns quants ossos. La màquina es va aturar de seguida i varem veure que els ossos que sortien eren directament d’en Pau. Arribar i moldre, com diuen!
4.- Pierolapithecus o Pau?
“Pau” seria el seu nom vulgar. Els paleontòlegs donem un nom comú als fòssils per fer-los mes accessibles a la gent, però també som els que els bategem científicament. Pierolapithecus és un nom que l’hem creat nosaltres i que ens resulta tan comú com “Pau”, encara que pugui semblar estrany. També podem dir que Pau seria l’espècimen concret i Pierolapithecus catalaunicus, l’espècie a la que pertany.
5.- Què sabem gràcies a en Pau que no sabíem abans?
Les evidències més antigues que s’havien trobat fins ara d’aquest disseny modern eren només de fa 9 milions d’anys i corresponen a un Hispanopithecus laietanus (“Jordi” entre els amics) que es va trobar a Can Llobateres quan l’ICP encara era l’Institut de Paleontologia de Sabadell i no depeníem del programa CERCA de la Generalitat de Catalunya. Pau ens permet baixar aquesta innovació evolutiva fins els 12 milions d’anys, que coincideix aproximadament amb la data que el rellotge molecular suggereix per l’aparició dels homínids, fa entre 10 i 14 milions d’anys. Trobar Pau va ser una alegria extraordinària, perquè ens situa en l’origen del grup, en el nus on comença tota la historia de la nostra família.
6.- Què ens diu la cara d’en Pau?
Ens explica moltes coses. Per començar, ens diu que Pau era un mascle i per això té aquests canins tan prominents i tan grossos. El dimorfisme sexual ens els simis és molt gran comparat amb els dels humans. El que és interessant de la cara del Pau és que mostra una combinació de caràcters molt primitius que ens diu més o menys d’on ve, quins són els seus avantpassats a l’Àfrica en el Miocè inferior i també té les característiques modernes que identifiquen la nostra família: té unes òrbites completament frontalitzades i el musell no interromp el camp de visió de les dues òptiques com en els cercopitècids. És un gran simi modern.
7.- Si no tinguéssim en Pau, quin fòssil podria representar-lo millor?
No n’hi ha cap! Els primats fòssils tenen un gran problema i és que, segurament, el nombre d’individus dins d’una població era petita. Això fa que la probabilitat que alguna resta s’hagi arribat a conservar sigui molt més baixa que en el cas dels cérvols, antílops o rinoceronts, per exemple, dels que és molt més fàcil trobar-ne restes fòssils. Aquestes espècies que vivien en grans grups afegien molts individus morts al registre fòssil i per tant, la probabilitat de trobar-los és molt més elevada. Els primats són rars en el registre fòssil i amb sort pots trobar alguna dent, de la que tampoc se’n pot treure molta informació... Els que ens interessa als paleontòlegs és trobar un esquelet parcial que preservi algunes parts del cos clau i que ens donin prou informació per saber davant de quin tipus d’animal ens trobem. La gran sort que tenim és que el registre fòssil català és extraordinari: els dos únics esquelets parcialment complets que es coneixen en el Miocè mig i el Miocè superior de tot Euràsia s’han trobat a Catalunya. A l’Àfrica ens hem de remuntar a edats massa anteriors per trobar l’avantpassat que connecta amb els actuals grans simis.
8.- Si en trobéssim un altre de Pierola, com voldries que fos?
Sencer! El gran problema que tenim amb Pau, pobret, és que va morir jove. El desgast de les dents diu que va menjar poc temps, no va tenir gaire temps de gaudir de la vida en les selves tropicals de Can Mata. No sabem la causa de la mort, però si que sabem que alguns carnívors carronyaires o el van matar o se’n van aprofitar un cop mort i que varen deixar tots els seus ossos llargs completament esmicolats. No tenim ni un fèmur, ni una tíbia, ni un húmer, ni un radi mínimament decent. El fragment més gran que tenim són tot just unes llesques de pocs centímetres on s’observen les punxades de les dents que han trencat l’os per menjar-se el moll de dintre. Si em demanes que somio trobar...un Pierola articulat amb connexió anatòmica!
9.- Com podem imaginar la vida d’en Pau?
Els simis tenen diferents tipus d’estructures socials: els petits simis com els gibons viuen en parella, els orangutans són mes solitaris amb un harem que van recorrent de tant en quan i els ximpanzés viuen en grup. I els humans ja som hipergregaris! Com veus, la nostra família ofereix possibilitats molt diverses. És molt especulatiu dir quin model es pot aproximar a com vivia en Pau, però considerant que presenta algunes característiques que recorden als orangutans, tal vegada era una espècie amb mascles solitaris i un mascle dominant.
10.-Què ha representat per a tu en Pau?
Per a mi ha estat una de les descobertes científiques més importants de la meva vida en la que ha estat involucrat. Tenir l’oportunitat de treballar amb unes restes fòssils de fa 12 milions d’anys i que estan en l’inici de l’aparició de la nostra família és un privilegi que molt poca gent té. Per tant, per mi va ser una oportunitat extraordinària i sempre m’he sentit molt afortunat pel fet de que jo i el meu equip sempre hem tingut molta sort a l’hora de trobar restes d’una certa transcendència. Un amic paleontòleg una vegada em va dir una frase que em va quedar gravada: “Salvador, jo no ho entenc, però quant més treballo més sort tinc!”. Tenir un registre fòssil tan extraordinari ajuda molt, però els anys de feina que portem a darrera i tenir un equip de gent valuosa i entusiasta fa que realment puguem gaudir de troballes com aquesta i de les publicacions que en sorgeixen. Però recordem, en recerca tot és feina d’un equip, en aquest cas de l’equip de l’ICP.
+ info:
- Afinant el lloc dels simis antropomorfs del Vallès-Penedès en l’evolució
- Pierolapithecus: 10 anys d'una troballa
- Què ens diuen en Pau, en Lluc i en Jordi de com som avui?
