A mesura que anem coneixent millor les restes fòssils dels homínids del Vallès-Penedès, s’allunya la hipòtesi que aquests simis antropomorfs tinguin un parentiu més proper amb els hominins (goril·les, ximpanzés, bonobos i nosaltres els humans) que no pas amb els orangutans. Fins a cert punt, es tracta d’una informació un pèl decebedora pels que voldrien tenir a prop de casa els orígens de la nostra espècie. Però, si tot plegat es confirma, ens trobem una vegada més davant d’un dels reptes científics als que l’estudi de l’evolució ens té ja acostumats.
Els homínids del Vallès-Penedès, una mescla sorprenent de trets primitius i moderns
L’espècimen fòssil Pierolapithecus catalaunicus (Abocador de Can Mata, els Hostalets de Pierola, 11.9 Ma), conegut com a Pau, mostra la primera evidència inequívoca d’ortogràdia (tronc erecte) entre els homínids fòssils coneguts arreu del món. La seva cara presenta trets característics de les morfologies facials més modernes dels grans simis actuals. Però Pierolapithecus també presenta encara adaptacions primitives per al desplaçament quadrúpede per damunt de les branques.
Les restes facials de Dryopithecus fontani (Abocador de Can Mata als Hostalets de Pierola, i Castell de Barberà a Barberà del Vallès, 11.9-10.5 Ma) mostren una morfologia més moderna, que en alguns aspectes recorda la dels goril·les actuals. A més a més, Dryopithecus presentava un esmalt dental prim, com el dels grans simis africans. Altres restes postcranials, en canvi, mostren una mescla de trets moderns, semblants als homínids més moderns, i primitius, característics dels homínids del Miocè.
Les restes fòssils d’Hispanopithecus laietanus (Can Llobateres i Estació Depuradora d’Aigues Residuals a Sabadell, Can Feu a Sant Quirze del Vallès, entre d’altres, 10-9.5 Ma) presenten característiques facials i de la resta de l’esquelet més derivades que no pas els driopitecins del Miocè mitjà (Pierolapithecus, Dryopithecus i Anoiapithecus), però no sembla gens clar que aquestes característiques l’emparentin més estretament amb cap dels grans antropomorfs actuals. En tot cas, es tracta del primer homínid que presenta adaptacions per desplaçar-se suspès sota les branques, com ha mostrat l’estudi de l’espècimen conegut com a Jordi, tot i conservar encara algunes adaptacions més primitives al desplaçament quadrúpede arbori.
Tampoc l’estudi de les restes d’Anoiapithecus brevirostris (Abocador de Can Mata als Hostalets de Pierola, 11.9 Ma) i Hispanopithecus crusafonti (Teueria del Firal a la Seu d’Urgell i Can Poncic a Sant Quirze del Vallès, 10-10.5 Ma) és concloent sobre la posició dels homínids del Miocè català en el nostre llinatge.
Un repte captivant i engrescador
La informació que ens han donat els homínids del Vallès-Penedès se suma a l’obtinguda amb restes fòssils d’altres hominoïdeus a l’Àfrica, en altres llocs d’Europa i a l’Àsia. Els primers hominoïdeus els trobem a l’Àfrica, fa uns 23 milions d’anys, mentre que les restes fòssils dels homínids més antics (els kenyapitecins) les trobem a Europa, Turquia i Àfrica fa uns 15-14 Ma. A uns 13 Ma, a Europa, aquestes formes haurien donat lloc als dripitecins (representats pels homínids del Miocè català), que probablement s’haurien acabat extingint sense descendència, mentre que en canvi a Àsia haurien pogut donar lloc als pongins (representats actualment només pels orangutans). Resta per resoldre, en tot cas, si els hominins africans van originar-se també en aquest continent a partir de kenyapitecins africans, o si en canvi van evolucionar a partir d’alguna forma eurasiàtica que va retornar al continent africà fa uns 10 Ma.
Si veritablement els driopitecins s’extingiren sense originar cap grup d’homínids actual, i tant pongins com hominins evolucionaren independentment a partir dels kenyapitecins, més primitius... Com és que els driopitecins catalans com Hispanopithecus ja presenten característiques locomotores més derivades, i similars als homínids actuals?
La resposta la trobem en el que es coneix com a homoplàsia, o falsa homologia; és a dir, caràcters similars que han evolucionat de manera independent en dos organismes diferents, sovint degut a adaptacions similars. Com més ens endinsem en l’estudi de la família Hominidae, més ens adonem que l’homoplàsia és pertot arreu, tot i que molt especialment afectaria aquells caràcters relacionats amb la locomoció.
Els homínids del Miocè català es consideren actualment homínids basals, i contràriament del que havien sostingut alguns investigadors en el passat, no mostren cap característica que permeti relacionar-los amb els hominins. Això recolzaria una evolució dels hominins exclusivament africana, a partir dels kenyapitecins africans en comptes dels driopitecins europeus. Resten, però, pendents d’aclarir les relacions de parentiu entre els diversos driopitecins europeus, i no seria sorprenent que pogués tractar-se del grup germà dels pongins, en comptes d’homínids basals anteriors a la divergència entre pongins i hominins.
En tot cas, els homínids del Miocè juguen un paper molt destacat en l’estudi de la família Hominidae. De fet, donat l’elevat grau d’homoplàsia que presenta l’evolució d’aquest grup, i la delmada diversitat actual, resulta del tot impossible reconstruir la història evolutiva del nostre llinatge exclusivament només a partir de les poques formes actuals que han sobreviscut. Per a fer-ho, cal recórrer al registre fòssil.
+ info Alba, D.M. (2012). Fossil apes from the Vallès-Penedès Basin. Evolutionary Anthropology 21:254–269.
