La locomoció de Hispanopithecus laietanus es coneixia força bé amb anterioritat, gràcies a l’esquelet d’en Jordi i, especialment, per les abundants restes de la mà de les que es disposa. Aquestes restes indicaven que H. laietanus no només tenia una postura ortògrada (erecta) adequada per grimpar verticalment pels troncs i adaptacions per suspendre’s de les branques com fan la majoria de d’homínids actuals (especialment orangutans i ximpanzés), sinó que també retenia adaptacions similars a les mones arbòries actuals per moure’s de manera quadrúpeda per sobre de les branques. Aquesta combinació de suspensió i quadrupedisme arbori no s’ha documentat en cap altre homínid actual o fòssil.

En aquest article que publica online aquesta setmana la revista Journal of Human Evolution, s’ha descrit i analitzat en detall una de les extremitats inferiors, concretament la part distal de la tíbia de l’esquelet de Jordi. Aquesta zona és la part més propera del turmell, i és de gran valor a l'hora de poder fer inferències locomotores en fòssils perquè reflexa tant el grau com el tipus de mobilitat del peu. La recerca l’han dut a terme l’investigador de l’ICP Sergio Almécija, conjuntament amb Melissa Tallman (líder del projecte) de la Grand Valley State University (Estats Units) i altres investigadors de la Universitat Central de Lancashire (Regne Unit) i de l’ICP.

En l’estudi s’ha comparat aquesta zona de la tíbia d'Hispanopithecus amb l'equivalent en altres 181 primats pertanyents a 17 espècies diferents entre hominoïdeus fòssils (com Proconsul o Sivapithecus), simis actuals com goril·les, orangutans, ximpanzés i gibons; així com mones del Vell Món com macacos o nassuts (aquests darrers pertanyents al gènere Nasalis, característics pel seu prominent apèndix nasal). Les comparacions numèriques s'han fet mitjançat morfometria geomètrica en tres dimensions, que permet comparar morfologies fent servir coordenades tridimensionals homòlogues entre diferents individus.

El resultats indiquen que la morfologia d’aquesta zona de la tíbia és única en H. laietanus i que en determinats aspectes s’assembla a la dels hominoïdeus actuals (especialment a la dels orangutans i gibons), i en d’altres és més propera als cercopitècids o mones del Vell Món. Aquesta posició exclusiva concorda amb les dades que s’havien obtingut amb l’anàlisi d’altres zones anatòmiques d’aquesta espècie.

Aquest treball reforça la hipòtesi que els hominoïdeus del Miocè posseïen uns repertoris locomotors, és a dir, es movien d'una manera diferent a la de cap primat actual, en el cas d'Hispanopithecus, combinant quadrupedisme i suspensió arboris. A més, els resultats indiquen que l’evolució dels grans simis va ocórrer en forma de mosaic, amb petits canvis a diferents parts de l'esquelet, causant combinacions de trets morfològics inexistents avui dia.

+info Tallman, M., Almécija, S., Reber, S.L., Alba, D.M., Moyà-Solà, S.(2013). "The distal tibia of Hispanopithecus laietanus: more evidence for mosaic evolution in Miocene apes." Journal of Human Evolution 64: 319-327. http://dx.doi.org/10.1016/j.jhevol.2012.07.009