Els hominoïdeus actuals són un grup de primats antropoïdeus (simis) que inclou els petits antropomorfs (gibons i siamangs), els grans antropomorfs (orangutans, goril·les, ximpanzés i bonobos), i els humans. Els grans antropomorfs i els humans, juntament amb els seus parents extints, conformen la família dels homínids, al seu torn formada per dues subfamílies: els pongins (el llinatge de l'orangutan) i els hominins (el llinatge dels grans antropomorfs africans i els humans ). Destramar les relacions de parentiu entre les espècies actuals i fòssils que conformen l'arbre de l'evolució humana és un dels grans reptes de la paleoantropologia. I en aquest trencaclosques, els grans antropomorfs del Miocè, juguen un paper clau per reconstruir com era l'ancestre a partir del qual van evolucionar els primers homininis bípedes.
Ara, una recerca dirigida des de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) aboca nova llum sobre les relacions de parentiu entre dos grans antropomorfs extints, els driopitecins Hispanopithecus laietanus i Rudapithecus hungaricus. Ambdós van viure durant el Miocè tardà, fa uns 10 milions d'anys. I tot i que van coexistir en el temps, probablement els seus representants no van habitar en els mateixos llocs: mentre que Hispanopithecus va viure a l'actual Catalunya (s'han trobat restes en diferents jaciments de la conca del Vallès-Penedès i del Prepirineu), Rudapithecus ho va fer a l'actual Hongria. Malgrat que existeix el consens entre la comunitat científica que les dues espècies són homínids i estan estretament relacionades entre elles, el debat sobre les seves relacions filogenètiques respecte als membres actuals d'aquest grup mai s'ha tancat. Diferents autors no consideren als driopitecins com a membres de la nissaga dels orangutans sinó com unes formes ancestrals de hominins, o bé com uns homínids basals anteriors a la separació d’ambdós grups.
Recreació escultòrica de l’aspecte en vida d’ Hispanopithecus laietanus al Museu del Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell (Pere Figuerola / ICP)
L'article publicat a Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) encapçalat per Alessandro Urciuoli (ICP) aborda la relació entre aquestes dues espècies des d'una perspectiva innovadora: comparant la morfologia dels canals semicirculars de la seva orella interna. Moltes de les característiques anatòmiques dels hominoïdeus van evolucionar independentment pel que a resulta complicat aclarir les relacions de parentiu entre espècies fòssils i actuals a partir d'elles. En canvi, estudis anteriors de l'ICP van demostrar que els canvis en la morfologia del laberint ossi de l’orella constitueixen una eina útil per reconstruir les relacions filogenètiques en aquest grup. A més, aquesta estructura (ubicada a l'os temporal del crani) és un element força habitual en el registre fòssil causa de la seva intensa mineralització.
Model tridimensional de l’orella interna (taronja) inclosa en l’os temporal (blau) de Rudapithecus obtinguda a partir d’imatges de microtomografia computada (Alessandro Urciuoli / ICP)
Per estudiar les diferències en aquestes estructures es van fer anàlisis de morfometria geomètrica aplicada als models tridimensionals dels canals semicirculars obtinguts a partir d’imatges de microtomografia computada de les restes fòssils. Aquesta nova tècnica consisteix a analitzar la deformació entre superfícies contínues i així quantificar les diferències entre la morfologia dels individus i de les espècies. Els resultats confirmen que tant Hispanopithecus com Rudapithecus són, efectivament, homínids a causa de la robustesa dels canals d'ambdós gèneres (un caràcter únic dels grans antropomorfs i dels humans). A més, les diferències trobades en la morfologia de les dues espècies de driopitecins han permès confirmar que corresponen a dos gèneres diferents, un extrem que en el passat havia estat qüestionat.
Però l'estudi va més enllà i planteja com seria la morfologia dels canals semicirculars de l'avantpassat comú de tots els homínids en una mena de viatge en el temps virtual, inferint la seva forma a partir de l'estudi d'espècies actuals i fòssils. En aquest sentit, l'estudi conclou que els canals circulars dels ximpanzés i bonobos actuals s'assemblen als de l'ancestre. En canvi, els dels orangutans haurien evolucionat de forma independent i allunyant-se considerablement de la forma ancestral.
Els driopitecins formen part d'un grup d'homínids fòssils que va habitar a Europa (i potser Àsia) durant el Miocè mitjà i superior. Tant Hispanopithecus com Rudapithecus eren de mida gran (aconseguint els 35-40 kg en els mascles), s'alimentaven majoritàriament de fruits, i presentaven moltes característiques dels grans antropomorfs actuals, incloent un pla corporal ortògrad (adequat per comportaments locomotors amb el tronc erecte ) i adaptacions en braços i mans per suspendre de les branques.
Alessandro Urciuoli i David Alba (ICP, Catalunya) han dirigit l'estudi, en el qual també ha participat personal investigador de diferents centres internacionals: David Begun (University of Toronto, Canadà), Masato Nakatsukasa (Kyoto University, Japó), Clément Zanolli (Université de Bordeaux, França), Sergio Almécija (American Museum of Natural History, EUA), Amélie Beaudet (Department of Archaeology, University of Cambridge, Regne Unit), Jean Dumoncel (Université de Tolouse, França). L'estudi s'emmarca en la tesi doctoral d’ Urciuoli, dirigida per Alba i Salvador Moyà-Solà, professor d'investigació ICREA a l'ICP.
Imatge principal: "A resume of human evolution" de chriskatsie sota llicència CC BY-NC 2.0
Article original: Urciuoli, A., Zanolli, C., Almécija, S., Beaudet, A., Dumoncel, J., Morimoto, N., Nakatsukasa, M., Moyà-Solà, S., Begun, D. R., & Alba, D. M. (2021). Reassessment of the phylogenetic relationships of the late Miocene apes Hispanopithecus and Rudapithecus based on vestibular morphology. PNAS. DOI: 10.1073/pnas.2015215118
