Al jaciment de Can Llobateres (Sabadell) s’han descrit fins a cinc espècies d’esquirols voladors que van coexistir a la conca del Vallès-Penedès durant el Miocè superior, fa uns 9,7 milions d’anys. Així ho constata un article encapçalat per l’investigador Isaac Casanovas (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) publicat a la revista Palaeobiodiversity and Palaeoenvironments en un número especial dedicat al paleontòleg holandès Albert J. Van der Meulen.
Investigadors de l’ICP publiquen aquesta setmana en la prestigiosa revista ‘Journal of Human Evolution’ una reconstrucció acurada del paleoambient en el que va viure l’homínid fòssil Hispanopithecus laietanus, conegut popularment com a Jordi. Aquesta recerca s’endinsa en les causes que van portar a l’extinció els homínids que van poblar Europa durant el Miocè, fa entre 15 i 9 milions d’anys. Les restes fòssils d’aquest primat trobades a Catalunya són les més modernes que es coneixen de l’Europa occidental, i per tant són importants per entendre l’extinció dels grans antropomorfs europeus durant el Miocè superior.
Des del passat mes de maig, l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha liderat i participat en una dotzena d’excavacions, moltes d’elles a Catalunya, però també en altres llocs de l’Estat i d’Europa.
En destaquen les prospeccions al Permià i al Triàsic de Catalunya, els registres més antics del país en vertebrats fòssils, i que són de gran interès ja que va ser a finals del Permià quan es va produir la major extinció que ha patit la Terra en la seva història.
L'observació dels ossos actuals i fòssils a través de tècniques de tomografia computada es mostra, estudi rere d'estudi, com una font inesgotable de dades, que permeten confirmar teories i hipòtesis, o contrarestar-les. Aquest últim és el cas d'un treball liderat per investigadors de l'ICP, que estudia el gruix de l'os cortical al coll del fèmur de l'homínid fòssil Hispanopithecus laietanus, a partir de les restes recuperades al jaciment de Can Llobateres a Sabadell. La distribució homogènia d'aquest gruix ha permès corroborar el comportament locomotor que s'havia proposat per a l'espècie, i alhora constitueix la primera evidència en el registre fòssil d'aquest patró de distribució, indicador d'una locomoció suspensora i / o grimpadora.
Investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) publiquen avui al Journal of Systematic Palaeontology la troballa de noves restes del barbourofèlid Albanosmilus jourdani. Un crani complet, una calota i algunes mandíbules de jaciments dels Hostalets de Pierola i de Terrassa, juntament amb les restes fòssils que ja es coneixien al Vallès-Penedès, permeten confirmar que aquesta espècie correspon al gènere Albanosmilus, i no al gènere Sansanosmilus com es pensava fins ara. L’estudi, que duu a terme una anàlisi de gran part del barbourofèlids que es coneixen, mostra també que el gènere Barbourofelis s’hauria originat a Nord Amèrica durant el Miocè mitjà, després de la dispersió d’Albanosmilus per aquest continent des d’Euràsia.
L’investigador de l’ICP Sergio Almécija publica aquesta setmana un article a la revista Journal of Human Evolution que confirma que l’espècie coneguda com Hispanopithecus laietanus, el representant més famós del la qual és conegut popularment com a Jordi, caminava d’una forma particular que no ha estat observada en altres primats actuals. A partir de l’estudi de la tíbia de Jordi s’ha confirmat que H. laietanus combinava la capacitat d’escalar i grimpar verticalment amb l’habilitat de caminar de quatre grapes per sobre dels arbres.
