Oreopithecus bambolii és un primat endèmic insular que va viure fa entre 8.3 i 6.7 milions d’anys a la zona que actualment forma part de la Toscana i Sardenya (Itàlia). L'esquelet més complet va ser descobert l’any 1958 en una mina de carbó i correspon a un jove adult mascle d’uns 30 quilos conegut amb el sobrenom de “Sandrone”. És l´única espècie d’hominoïdeu que va sobreviure a la crisi del Vallesià fa 9 milions d’anys durant la qual, a Europ,a es van extingir molts grups de mamífers característics del Miocè.
Malgrat que Oreopithecus és l’hominoïdeu fòssil europeu més ben conegut pel que fa al postcranial (les parts de l’esquelet que no formen part del crani), la seva classificació ha estat sempre controvertida entre la comunitat científica. Ha estat qualificat sovint com a “l’hominoïdeu enigmàtic” atesa la peculiar combinació de característiques anatòmiques que presenten les seves dents, crani i esquelet postcranial i que ha provocat que, al llarg del temps, alguns autors l’hagin situat proper als cercopitècids (grup que comprèn els macacos o els babuïns, entre d’altres). Altres investigadors, en canvi, l’han arribat a considerar com un representant dels primers hominins, és a dir, un ancestre del llinatge humà.
Malgrat tot, l’evidència científica situa Oreopithecus dins dels hominoïdeus, el grup al qual pertanyen els actuals grans antropomorfs com els goril·les, ximpanzés, orangutans i humans i que inclou altres espècies de mida petita de la família dels hilobàtids (representats pels gibons i siamangs del sud-est asiàtic).
Però si la seva classificació taxonòmica no ha estat exempta de debats científics, tampoc ho ha estat la seva locomoció. Mentre que alguns autors el van considerar com un primat totalment arborícola amb un repertori locomotor semblant al de l’orangutan actual, altres van suggerir que, a més, era també terrestre i que, fins a un cert grau, presentava una locomoció bípeda quan baixava dels arbres. En els darrers anys, la discussió científica s’ha centrat en discernir entre aquests dos models, aparentment contraposats.
En l’article publicat avui a la prestigiosa revista Proceedings of the National Academy of Science (PNAS) liderat per la investigadora Ashley Hammond del American Museum of Natural History (AMNH), amb la col·laboració d’investigadors de la Universitat de Florència, el Museu d’Història Natural de Basilea i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) s’analitza la part inferior del tòrax d’aquest primat, incloent la pelvis i les vèrtebres lumbars a partir d’una nova preparació dels fòssils originals duta a terme als laboratoris de l’ICP que han permet revelar alguns aspectes anatòmics d’aquest primat que fins ara havien quedat ocults.
Esquelet d'Oreopithecus bambolii i detalls de la pelvis i les vèrtebres lumbars.
“Un dels aspectes més sorprenents que va revelar el nou tractament del fòssil és que presenta cinc vèrtebres lumbars enlloc de les quatre que tenen els grans simis com els goril·les”, explica Salvador Moyà-Solà, investigador ICREA i cap del grup de recerca en Paleoprimatologia i Paleoantropologia de l’ICP. La pelvis també mostra algunes particularitats anatòmiques que no havien estat observades en altres primats, com l’orientació transversal de les ales ilíaques. Altres característiques com un llarg i recte isqui (un dels ossos que forma part del maluc) són característics dels homínids del Miocè.
La combinació d’aquests caràcters, conjuntament amb la informació que proporcionen altres estructures anatòmiques, confirmen que la locomoció arborícola era present en Oreopithecus. Però era capaç de desplaçar-se també de forma bípeda quan era al terra? “L’estudi de la pelvis clarament suggereix tenia molta més facilitat per adoptar una postura i locomoció bípedes que els simis actuals”, afirma Moyà-Solà.
Recreació d'Oreopithecus bambolii (Pavel Major / ICP)
És possible que l’evolució de la locomoció bípeda estigués vinculada a les pressions de selecció sobre aquesta espècie. “Oreopithecus vivia en una illa i, a les illes, hi ha pocs recursos alimentaris i pocs o cap depredador”, explica l’investigador. La condició d’insularitat hauria afavorit l’adaptació terrestre d’aquest primat. “Com que hi havia poc perill de ser depredat quan baixava dels arbres, el desplaçament per terra l’hauria permès explorar ambients més diversos en busca d’aliment”, diu Moyà-Solà. Estudis previs sobre l’anatomia de les mans i els peus confirmarien aquesta hipòtesi.
Moyà-Solà opina que “si des del principi s’hagués tingut en compte el factor de la insularitat en l’evolució d’Oreopithecus, la seva interpretació hagués estat més senzilla. Pocs vertebrats son més especials que els que s’han originat en ecosistemes insulars”. En l’única cosa que els diferents autors sempre han estat d’acord és en l’exotisme d’aquest primat del Miocè.
Imatge principal: esquelet d'Oreopithecus bambolii al Museu d'Història Natural de la Universitat de Florència
Oreopithecus bambolii informs scenarios of modern hominoid lower torso evolution.