Els primats de l’Eocè són els primers euprimats (primats d'aspecte modern) que van existir, i alguns dels seus representants s’han trobat en diferents jaciments del Prepirineu català.  Sant Jaume de Frontanyà (al Berguedà) és un jaciment de referència en aquest sentit. Moltes de les restes excavades durant el segle passat en aquest jaciment no havien estat mai estudiades però, en la darrera dècada, han servit perquè personal investigador de l’ICP descrivís diverses noves espècies d’aquest grup, com Necrolemur anadoni, Pseudoloris pyrenaicus o la mateixa Anchomomys frontanyensis, publicada l’any 2011.  

Els primats de l'Eocè trobats al Prepirineu català pertanyen a dos grups: els adapiformes (emparentats amb els lèmurs i els loris actuals), i que pertanyen al grup dels estrepsirins (coneguts sovint com primats de “nas humit”); i els omomyiformes (més emparentats amb els tarsers actuals), i que son haplorins (primats de “nas sec”, com els humans). Tant els adapiformes com els omomyiformes fòssils han estat tradicionalment poc estudiats a la península ibèrica, però des del punt de vista científic són molt interessants per establir les relacions de parentiu amb faunes actuals i analitzar les característiques d’uns animals que se situen en la base del grup al que pertanyen els humans.

Recreació d'un adapiforme de l'Eocè (Oscar Sanisidro / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

Aquesta setmana, un equip de recerca encapçalat per Judit Marigó, investigadora Beatriu de Pinós del grup de recerca en Paleoprimatologia i Paleoantropologia de l’ICP analitza en detall el navicular de l’adapiforme Anchomomys frontanyensis en un article publicat al Journal of Human evolution. Aquest petit os del tars del peu uneix l’astràgal (a la base de la tíbia) i els cuneïformes i, fins ara, no s’havia estudiat mai en cap primat de l’Eocè. El navicular és el tercer os de l’esquelet post-cranial d’aquesta espècie que s’analitza, després de l’astràgal i el calcani.

“L’estudi del ossos del peu ens permet deduir algunes característiques del comportament locomotor d’aquesta espècie”, explica Marigó. El navicular d’Anchomomys es relativament llarg, una característica que està relacionada amb l’agilitat en el salt dels primats. “Pensem que Anchomomys devia ser més àgil que altres adapiformes tot i que no estava especialment adaptat pel salt”, comenta la investigadora. La seva forma de locomoció segurament era semblant a la dels quirogalèids, una família de petits lèmurs d’hàbits nocturns que en l’actualitat només viu a Madagascar.

Per una altra banda, la presència d’una faceta d’articulació entre els ossos mesocuneiforme i cuboides fa pensar a l’equip investigador que tenia  una posició del peu més invertida (és a dir, amb les plantes dels peus “mirant-se”) que els permetria agafar-se millor a les branques petites que els  omomyiformes. Aquestes diferències haurien evitat la competència entre els adapiformes i omomyformes de l’Eocè ja que cada grup hauria ocupat espais diferents a la capçada dels arbres .

Imatge principal: diferents vistes de l’os navicular d’ Anchomomys frontanyensis (Judit Marigó / ICP)

Article original: Marigó, J., Minwer-Barakat, R., Moyà-Solà, S., Boyer, D.M. (2020). First navicular remains of a European adapiform (Anchomomys frontanyensis) from the Middle Eocene of the Eastern Pyrenees (Catalonia, Spain): implications for early primate locomotor behavior and navicular evolution. Journal of Human Evolution, 139, 102708. DOI:  10.1016/j.jhevol.2019.102708