Un pas clau en la història de la humanitat va ser l’aparició de la locomoció bípeda en els nostres ancestres. El bipedisme va suposar grans canvis tant en l’organització social com en el desenvolupament de la cultura. Quan i com va aparèixer la capacitat de desplaçar-se de forma habitual sobre les dues cames és un tema que ha intrigat els investigadors des de fa molt de temps.

El peu dels primats té la funció d’agafar objectes i els ossos, les ariculacions i els teixits tous d’aquesta extremitat van evolucionar per una màxima eficiència d’aquestes accions. En aquest context, els humans actuals som bípedes obligats i hem perdut, en gran mesura, la capacitat prènsil dels dits dels peus que conserven la resta de primats.

Ara, un equip internacional d’investigadors amb la participació de Peter Fernandez (Stony Brook University, EUA) i Sergio Almécija (associat també a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusfont) s’ha fixat en com va canviar l’anatomia els dits dels peus al llinatge humà en el temps per facilitar el bipedisme. Per fer-ho, han comparat l’estructura de les articulacions entre el metatars i les falanges (a la base dels dits dels peus) de diferents espècies que van des d’hominins fòssils als humans actuals, passant pels grans primats antropomorfs (orangutans, goril·les i ximpanzés) i també diverses espècies de micos.

L’estudi revela que Ardipithecus ramidus (l’hominí bípede més antic estudiat) ja mostra determinades adaptacions en l’estructura dels dits dels peus per facilitar el bipedisme. Aquestes adaptacions consisteixen en què l’articulació entre el metatars i les falanges del peu estan orientades dorsalment (cap a dalt) el que facilita extensió de l’articulació per propulsar durant la locomoció bípeda. En canvi, altres primats mostren articulacions orientades distalment (cap a baix) i facilitant flexió, perquè fan servir els peus per agafar objectes o subjectar-se a les branques.

Aquests canvis van aparèixer fa més de 4 milions d’anys i s’han conservat fins als humans actuals. Curiosament, però, l’estudi també revela que el dit gros del peu va evolucionar molt més tard, quan van aparèixer les primeres espècies del gènere Homo. Aquesta característica suggereix que fins a l’aparició dels humans, fa uns 2.2 milions d’anys, els nostres ancestres encara conservaven una certa capacitat prènsil amb el dit gros del peu que nosaltres ja hem perdut.

Per què va aparèixer el bipedisme és un tema de debat recurrent entre la comunitat científica. El canvi climàtic que va començar a l’Àfrica fa uns 7 milions d’anys i que va provocar una disminució de la superfície arbòria i l’aparició de les sabanes actuals hauria afavorit el desenvolupament d’aquest sistema de desplaçament. Al mateix temps, l’alliberament de les mans de la funció locomotora hauria permès dedicar les extremitats superiors a altres funcions, com l’elaboració d’eines.

Article original: Fernández, P.J, Mongle, C.S., Leakey, L., Proctor, D.J., Orr, C.M., Patel, B.A., Almécija, S., Tocheri, M.W., Jungers, W.L. (2018, published online). Evolution and function of the hominin forefoot. PNAS. https://doi.org/10.1073/pnas.1800818115

Notícies relacionades:

• El fèmur d’Orrorin tugenensis, una nova passa cap als orígens del bipedisme
• El canell dels Australopithecus clau per entrendre el bipedisme
• Un peu més cap el bipedisme