El volum temàtic publicat per Comptes Rendus Palevol a finals de 2016 conté 11 articles que cobreixen un ampli rang geogràfic i cronològic; recull dades sobre jaciments distribuïts des de la Península Ibèrica a la Xina des de fa uns 30 milions d’anys fins fa uns 5. “L’objectiu d’aquest volum es el compilar un seguit de dades sobre la fauna que hi ha en zones que compleixen una sèrie de característiques: presenten fòssils en abundància, coneixem l’antiguitat dels diversos jaciments amb precisió i cobreixen un període extens de la història de la vida a la Terra”, explica Isaac Casanovas, un dels editors convidats en aquest volum.
Sovint els paleontòlegs recorren a la informació continguda en bases de dades construïdes a partir de la literatura científica per als seus estudis, “però les datacions dels fòssils que inclouen les bases de dades no sempre són fiables o són massa imprecises i un rang d’incertesa de més d’un milió d’anys en una datació és massa temps, fins i tot per un paleontòleg”, bromeja l’investigador.
Si bé les bases de dades son interessants per analitzar l’evolució a gran escala, ofereixen molt poca resolució quan es tracta d’estudiar els detalls a escala menor. “La immensa majoria dels jaciments dels que tracten el articles d’aquest volum estan datats de forma acurada amb un marge d’error de pocs milers d’anys”, comenta Casanovas. “L’abundància de fòssils i la precisió en la seva edat ens permet fer un zoom en la història de les faunes d’aquestes regions. Les seves característiques fan que no obtinguem una imatge fixa d’un lloc i un moment del passat, sinó que podem visualitzar una seqüència d’imatges contínua”, ha explicat l’investigador.
El problema de la continuïtat del registre fòssil ja va ser abordat per Charles Darwin al segle XIX. Ell mateix trobava difícil d’explicar l’absència d’espècies de transició en el registre fòssil. Si totes les especies estaven relacionades i les noves provenien d’altres de preexistents, com era que no apareixien fòssils intermedis entre una i l’altra? Darwin va atribuir aquestes llacunes a un registre fòssil incomplet. Comparava el registre fòssil amb un llibre que explica la historia de la vida però conservada de forma imperfecta, amb alguns capítols dispersos dels quals només se n’havien conservat algunes línies de cada pàgina i, a més, escrits en un dialecte canviant.
Afortunadament, des del segle XIX han aparegut mostres d’aquestes formes intermèdies que han donat suport a la teoria de Darwin però, malgrat tot, es innegable que el registre fòssil presenta buits. És per aquest motiu que les regions on hi ha nombrosos jaciments distribuïts en llargues sèries cronològiques i ben datats són especialment interessants per als paleontòlegs. En aquest sentit, a Catalunya, tenim el privilegi de poder estudiar la Conca del Vallès-Penedès, que té un registre continu que comprèn dels 20 als 7 milions d’anys, pràcticament la totalitat de l’època que anomenem Miocè. Un dels articles inclosos en el volum especial se centra, precisament, en els mamífers que van viure en aquesta zona en aquest període. Part de les dades incloses en aquest article es basen en les recents excavacions de jaciments del Miocè inferior de la conca, fins ara mal coneguts, com és el cas del jaciment de Les Cases de la Valenciana (Gelida, l’Alt Penedès) que van ser parcialment finançades per la National Geographic Society.
Evolució de diferents espècies d’un llinatge de hàmsters del Miocè del Vallès-Penedès. D’esquerra a dreta: Cricetulodon hartenbergeri (10,3 Ma), Cricetulodon sabadellensis (9,7 Ma), Rotundomys montisrotundi (9,5 Ma) i Rotundomys bressanus (9,3 Ma).
S’observa com els tubercles de les molars s’uneixen poc a poc fins formar una superfície plana a Rotundomys bressanus que els permet alimentar-se de parts vegetals més dures. A la vegada, les dents es fan lleugerament més grans i altes.
Altres articles se centren en jaciments com la seqüència dels Siwaliks, al Pakistan. Els seus jaciments s’han pogut datar amb una resolució d’uns 100.000 anys (molt poc temps en paleontologia) i abracen un espai de temps que va des dels 18 als 6 milions d’anys. També s’inclouen altres jaciments de la península Ibèrica com els de la conca Calatayud-Montalbán (a Terol) o els de la conca de Viena.
La imatge principal correspon a una reconstrucció del paleoambient de la zona dels Hostalets de Pierola durant el Miocè tardà (fa 12 milions d'anys). Crèdit: Oscar Sanisidro / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
Més informació:
Noticies relacionades:
- Quan els esquirols voladors planaven per Sabadell
- El llarg regnat de la “Musaranya del terror”
- Desentortolligant la taxonomia de la tortuga Ptychogaster del Vallès-Penedès
- Anoiapithecus brevirostris, l’hominoïdeu més antic de la península Ibèrica
