Musaranya actual (USGS Bee Inventory//CC2.0)
L’investigador de l’ICP, Marc Furió, publica a la revista Comptes Rendus Palevol un article on analitza les restes trobades a la conca del Vallès-Penedès del gènere Dinosorex, un insectívor popularment conegut com la “Musaranya del terror” a causa de la seva mida corporal i per les seves enormes dents incisives. L’estudi revela que va viure en aquesta zona de la Península Ibèrica durant més de 3 milions d'anys sense presentar canvis morfològics. La seva extinció està relacionada amb un canvi climàtic fa 9.6 milions d’anys.
La “Musaranya del terror” s’anomena així per una traducció poc rigorosa del seu nom científic: Dinosorex, on “deinos” significa “terriblement gran” i “sorex” significa “musaranya”. L’aparença letal dels incisius, força més desenvolupats que en altres espècies de musaranya, i la seva gran mida corporal, però, va acabar consolidant aquesta denominació malgrat que no hi ha cap evidència científica que fos una musaranya especialment temible o agressiva. Dinosorex és un gènere extint, descrit l’any 1972 i que es va originar a Anatòlia (zona oriental de l’actual Turquia) a començaments del Miocè, fa uns 23 milions d’anys.
Mandíbula de Dinosorex (a dalt) al costat d'una mandíbula d'una musaranya actual (ICP)
En un article publicat a la revista Comptes Rendus Palevol, l’investigador Marc Furió, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), conjuntament amb investigadors de França i Holanda, analitza en detall les restes d’aquest gènere trobades a la península Ibèrica. L'estudi determina que l'espècie present en diversos jaciments del Miocè de la conca del Vallès-Penedès és Dinosorex grycivensis. La troballa suposa la primera cita d’aquesta espècie al sud-oest d’Europa, ja que fins avui aquesta espècie només s’havia citat en jaciments d’Ucrània, Polònia i Moldàvia.
Malgrat que el registre fòssil d’insectívors (el grup que inclou les musaranyes, els talps i els eriçons) és escàs a la península Ibèrica, la conca del Vallès-Penedès representa una excepció notable a aquesta situació i, en el cas concret de Dinosorex, s’han recuperat gairebé mig miler de peces d’aquest gènere repartides entre més de 40 jaciments d’aquesta zona, que inclouen des del jaciment de Can Llobateres (Sabadell) fins a l’Abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola) passant pel jaciment de Castell de Barberà, entre d’altres. Com succeeix sovint en el registre fòssil amb els mamífers de mida petita, la majoria de restes recuperades corresponen a dents.
Incisiu superior i inferior de Dinosorex al microscopi electrònic (ICP)
L’anàlisi d’aquestes dents revela que D. grycivensis va viure en diverses zones del Vallès-Penedès durant uns 3 milions d’anys i que, de forma sorprenent, no va experimentar canvis morfològics significatius ni en la seva mida ni en la seva morfologia al llarg d’aquest temps. Aquesta circumstància és bastant excepcional entre els micromamífers, ja que aquests acostumen a presentar taxes de mutació elevades i, en el registre fòssil, s’observa com unes espècies substitueixen a d’altres en períodes relativament curts. Aquesta característica els converteix en elements molt útils a l’hora de datar jaciments.
Un canvi climàtic va dur la “Musaranya del terror” a l’extinció
Si bé aquesta espècie es va mantenir sense canvis durant un període llarg de temps, el seu final podria haver estat força abrupte. Els darrers registres de Dinosorex a la conca del Vallès-Penedès són de fa 9.6 milions d’anys, que coincideix amb un canvi important en la fauna conegut com la “Crisi del Vallesià”. Aquesta crisi va representar l'extinció de diversos mamífers que havien estat característics dels ambients de bosc subtropical del Miocè. Entre les víctimes més famoses hi trobem els homínids, però la Crisi del Vallesià també va suposar l’extinció de moltes altres espècies de petits mamífers, com diverses espècies d'esquirols voladors i lirons i d'altres d'insectívors.
Reconstrucció del paisatge del Miocè a la conca del Vallès-Penedès abans de la Crisi del Vallesià (ICP / Oscar Sanisidro)
És possible que els canvis climàtics que van succeir durant el Miocè superior provoquessin que, de mica en mica, les grans masses boscoses fossin subsituïdes per boscos secs i oberts i praderies, implicant un canvi en la fauna.Dinosorex, altament especialitzat a la vida als boscos subtropicals, hauria acabat per extingir-se. Si bé l’elevada especificitat ecològica de Dinosorex hauria estat la causa de la seva extinció, per als paleontòlegs actuals el converteix en un molt bon candidat a l’hora de monitorar canvis ambientals del passat.
Els paleontòlegs encara debaten sobre les causes d'aquest fenomen i el seu abast. Alguns consideren que va ser una extinció abrupta i que va afectar a tot el continent mentre que d'altres creuen que, en realitat, es tracta d'un seguit d'extincions que sols va afectar la península Ibèrica. Fos com fos, fa uns 9 milions d'anys, molts dels mamífers propis dels boscos del Miocè havien desaparegut i al mateix temps havien arribat un gran nombre de noves espècies, com girafes o antílops, adaptades a ecosistemes més semblants a l'actual sabana africana.
+ info: Marc Furió, Jerôme Prieto, Lars W. van den Hoek Ostende, Three million years of “Terror-Shrew” (Dinosorex, Eulipotyphla, Mammalia) in the Miocene of the Vallès-Penedès Basin (Barcelona, Spain), Comptes Rendus Palevol, Volume 14, Issue 2, February–March 2015, Pages 111-124, ISSN 1631-0683 doi:10.1016/j.crpv.2014.12.001
Notícies relacionades:
