Lieselotte Hannen és una turista alemanya que, des de que es va jubilar, viu a Mallorca. L’any 2002, en un dels seus passejos habituals per Cala Gata, una platja de Port d’es Canonge (Mallorca), es va aturar davant d’una estranya pedra. En observar-la en detall, va descobrir diverses fileres de dents en la superfície i se la va endur cap a casa. L’any 2007, la família Hannen va lliurar l’espècimen a l’Institut Steinmann de Geologia, Mineralogia i Paleontologia de Bonn, Alemanya.  Martin Sander, un paleontòleg de vertebrats de la Universitat de Bonn, va identificar-lo com una resta d’un captorhínid i va contactar amb Àngel Galobart i Josep Fortuny, investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i els investigadors alemanys Torsten Liebrecht i Johannes Müller, per al seu posterior estudi.

La investigació ha estat publicada aquesta setmana al Journal of Vertebrate Paleontology, la revista científica de referència en paleontologia de vertebrats. Els investigadors han certificat que es tracta del fragment d’un crani d’un captorhínid de fa uns 260 milions d’anys. Els captorhínids són un grup de rèptils arcaics que van viure des de fa uns 300 milions d’anys fins a finals del  Permià, fa uns 250 milions d’anys. És un grup ben representat a Nord Amèrica, Àfrica i Àsia. A Europa se'ls coneix sobretot per les restes trobades a Rússia, mentre que a la resta del continent la seva presència és escassa.

Diverses vistes de la resta de maxil·lar fòssil on s’observen fins a tres fileres de dents

El maxil·lar trobat a Mallorca, representa la primera evidència directa d’aquests animals al sud d’Europa i correspon a una espècie del grup dels moradisaurins, una família de capthorhínids de talla gran. Aquesta família es caracteritza per la presencia de diverses fileres de dents al maxil·lar i a la mandíbula a l’alçada de la galta. Es creu que la funció d’aquestes bateries de dents era la de triturar aliments durs. Eren animals principalment herbívors, tot i que també es podien alimentar d’insectes. El seu  crani podia fer fins a mig metre de longitud i el seu cos arribar als 2 metres. El nom del grup procedeix del gènere Moradisaurus, que es va identificar per primer cop a la la Formació de Moradi, al Niger. A tot el món, de moradisaurins se’n coneixien al Níger, a Nord-América, a la India, a Alemanya, al Marroc i a la Xina. I ara també a Mallorca.

Reconstrucció en vida d’un labidosaure, un representant del grup dels captorhínids
(Original de Smokeybjb / Wikipedia Commons)

L’espècimen de Mallorca va viure just abans de la gran extinció de finals del Permià que va acabar amb el 90% de formes de vida del medi marí i va tenir un efecte devastador pel que respecta a les faunes vertebrats terrestres. Tot i que popularment és molt més coneguda l’extinció de finals del Mesozoic que va acabar amb el regnat dels dinosaures, la de finals del Permià va ser molt més mortífera i sovint és coneguda com “la mare de les extincions massives”. Ni els moradisaurins, ni cap altre captorhínid –força abundants durant el Permià- van sobreviure a l’extinció en massa. En aquell moment Mallorca no era una illa; totes les illes Balears estaven emergides i en contacte amb la península Ibèrica actual, que no era una península sinó que estava envoltada per Europa, Àfrica i Nord-Amèrica formant part d’una enorme massa de terra coneguda com Pangea. El clima era càlid i amb uns cicles de tipus monsònic.  

El fòssil és actualment a Berlín, però en poques setmanes quedarà en dipòsit definitiu al Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller, ara que ja ha finalitzat el seu estudi. En la recerca hi han estat implicats investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), del Museum für Naturkunde de Berlín i del Steinmann-Institut für Geologie, Mineralogie und Paläontologie de Bonn.

Article original:

Liebrecht, T., J. Fortuny, À. Galobart, J. Müller, and P. Martin Sander. 2016. A large, multiple-tooth-rowed captorhinid reptile (Amniota: Eureptilia) from the Upper Permian of Mallorca (Balearic Islands, western Mediterranean). Journal of Vertebrate Paleontology. DOI: 10.1080/02724634.2017.1251936.

Notícies relacionades:

- Descrites les petjades més antigues de Catalunya