El registre fòssil a Europa és ric i divers pel que fa a primats durant l’Eocè, fa entre 34 i 55 milions d’anys. Els investigadors expliquen aquesta radiació evolutiva per l’increment global de temperatures que es va produir en aquesta època geològica i que va permetre que els primats es diversifiquessin i ocupessin moltes àrees de l’hemisferi Nord. Microchoerus és un representant d’aquests primats, un gènere de la família dels omòmyids i de la subfamília dels microchoerins. Malgrat la seva petita mida, és el microchoerí més gran que es coneix, pesava entre 500 i 800 grams de mitjana tot i que alguna espècie podia arribar als 1.7 kilos.
L’any 1967 el paleontòleg Miquel Crusafont va descriure un fragment maxil·lar que incloïa dues dents trobades a Sant Cugat de Gavadons (al Moianès) i que va interpretar com un premolar i un molar de Microchoerus ornatus, una espècie que havia estat descrita l’any 1916 a partir d’unes restes trobades a Suïssa. La identificació d’aquesta espècie a Catalunya suposava la seva primera presència fora de Suïssa i ampliava la seva distribució geogràfica des de Europa central fins la Península Ibèrica. Crusafont va publicar els resultats del seu estudi a la revista Colloq Int CNRS (acrònim de Colloques Internationaux Centre National de la Recherche Scientifique).
Miquel Crusafont en una foto d'arxiu (ICP)
Gairebé 50 anys més tard, un article publicat a l’American Journal of Physical Anthropology pels investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) Raef Minwer-Barakat, Judit Marigó i el director de l’ICP i investigador ICREA, Salvador Moyà-Solà, descarta l’assignació d’aquestes dues dents a aquesta espècie i en canvia la seva assignació anatòmica. “D’una banda, hem vist que es tracta de dos premolars i no d’un molar i un premolar com va escriure Crusafont”, explica Raef Minwer-Barakat, investigador que encapçala l’estudi. “El desgast de les restes no ens permet saber a quina espècie pertanyen però per la seva mida i alguns trets morfològics si que podem concloure que no es tracta de Microchoerus ornatus”, assegura l’investigador.
Aquest tipus de rectificacions són essencials en ciència i ajuden a entendre com funciona el mètode científic. “Amb el coneixement que hi havia aleshores i els recursos tècnics que es disposava, Crusafont va considerar que aquesta era l’assignació més probable”, explica Minwer-Barakat, que en els darrers sis anys ha reiniciat l’estudi d’aquests primats fòssils a la Península Ibèrica. “Determinar correctament el registre fòssil de primats de l’Eocè no només és important per classificar adequadament les col·leccions de fòssils sinó sobretot per establir correctament la distribució geogràfica d’aquestes espècies i establir les seves relacions filogenètiques”, ha comentat.
Com passa amb tots els representants del seu grup, les restes fòssils de Microchoerus corresponen fonamentalment a dents aïllades, fragments de cranis i de mandíbules. La seva dentició es caracteritza per presentar incisives superiors i inferiors grans i canines relativament petites. Però les peces més característiques són els molars, que presenten una sèrie de replegaments d'esmalt molt complexos. A partir de la morfologia dental s'interpreta que Microchoerus tenia una alimentació bàsicament frugívora, encara que podia incloure també en la seva dieta fruits secs i llavors.
Notícies relacionades:
