Durant l’Eocè, fa entre 56 i 34 milions d’anys, es van produir una sèrie de grans canvis climàtics al planeta que van provocar canvis en la fauna. És la època on apareixen molts ordres de mamífers moderns i dos grans grups de primats esdevenen molt abundants a l’hemisferi Nord: els adapiformes, relativament grans i els omòmids, uns petits primats d’hàbits nocturns, d’aspecte semblant als tarsers actuals i una mida semblant als gàlags, que es desplaçaven de forma similar a com ho fan el lèmur nan o el lèmur ratolí.

Necrolemur anadoni pertany a la família dels omòmids i probablement, com la resta dels membres de la seva familia, era d’hàbits nocturns, desplaçant-se entre els arbres a la recerca de fruits o insectes dels que alimentar-se. La nova espècie ha estat descrita en un article publicat en línia aquesta setmana a la revista American Journal of Physical Anthropology a partir d’una mandíbula i a diverses dents trobades en el jaciment de Sant Jaume de Frontanyà-1.

Algunes de les restes que han permès la descripció de la nova espècie (A i C: molars, B: premolar, D: mandíbula)

“La dentició d’aquesta espècie és diferent a la de qualsevol altra que haguem vist d’aquest grup”, explica Raef Minwer-Barakat, investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) que encapçala l’estudi. La recerca de l’equip de Minwer-Barakat fa anys que contribueix a determinar les relacions filogenètiques dels primats de l'Eocè a la Península Ibèrica, un grup poc conegut. “Les dents de Necrolemur anadoni són més petites que les d’altres espècies conegudes del mateix gènere i les formes que fa l’esmalt en la seva superfície també són diferents”, comenta. La majoria d’espècies de primat que es troben en aquesta zona s’identifiquen a partir de restes dentals, ja que són les que millor es conserven en el registre fòssil.

La comparació de la nova espècie amb altres de la família dels omòmids ha permès extreure’n algunes conclusions sobre les relacions filogenètiques d’aquest grup. A partir de l’estudi comparatiu de les denticions, els investigadors consideren que la nova espècie Necrolemur anadoni és descendent de Nannopithex filholi, una espècie coneguda en diferents jaciments de França i Suïssa y també que és l’ancestre de Necrolemur antiquus, descrita l’any 1873 a partir d’unes restes trobades a Quercy (França) que inclouen un crani complet amb unes òrbites oculars molt grans, el que indicaria que era un animal d’hàbits nocturns.

L’epítet “anadoni” fa referència a Pere Anadón, a qui els investigadors han dedicat l’espècie per agrair la seva col·laboració en diversos estudis de jaciments amb vertebrats de l’Eocè de Catalunya. Anadón és investigador de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera i ha realitzat destacats estudis sobre sedimentologia en medis continentals.

Un jaciment excepcional en el municipi més petit de Catalunya

La secció de Sant Jaume de Frontanyà es va començar a estudiar els anys 90 del segle passat i han proporcionat diverses noves espècies de petits primats com Anchomomys frontanyensis, Pseudoloris pyrenaicus, així com nombroses restes de creodonts, un grup de mamífers actualment extints; perissodàctils, mamífers herbívors ungulats, amb un nombre senar de dits, entre els que actualment trobem els cavalls o els rinoceronts; artiodàctils, mamífers també ungulats, però amb un nombre parell de dits, entre els que actualment hi trobem els camells o les girafes; diferents espècies de rosegadors i insectívors.

Sant Jaume de Frontanyà és un municipi de la comarca del Berguedà, a la província de Barcelona. Per població, és el municipi més petit de Catalunya amb 24 persones censades l’any 2014.

(Imatge de portada: Els omòmids són un grup extint de primats d’aspecte semblant als tarsers actuals (Pierre Fidenci / https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Tarsius_syrichta05.jpg)

+ info:

Minwer-Barakat, R., Marigó, J., Moyà-Solà, S. (en premsa). Necrolemur anadoni, a new species of Microchoerinae (Omomyidae, Primates) from the Middle Eocene of Sant Jaume de Frontanyà (Pyrenees, Northeastern Spain). American Journal of Physical Anthropology . DOI: 10.1002/ajpa.22867