Les restes fòssils dentals d’aquesta nova espècie de primat, fins a 22 peces dentals en general molt completes, pertanyen a la col·lecció de l’ICP. Pseudoloris cuestai hauria estat un primat mitjà dins el seu gènere, i es diferencia clarament de les restes trobades a les conques pirinenques com P. isabenae de Capella (La Ribagorça aragonesa), P. parvulus de Sossís (Pallars Jussà) o P. pyrenaicus de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà). Aquestes diferències donen més força a la teoria que les faunes de mamífers de les conques occidentals de la Península Ibèrica eren molt endèmiques, tal i com ja ho mostrava la troballa d’altres espècies de perissodàctils, artiodàctils, rosegadors o primats adapiformes com el gènere Mazateronodon, descrit per aquests mateixos investigadors l’any 2010. El perissodàctils i els artiodàctils són dos ordres de mamífers placentaris, que es caracteritzen per tenir un nombre senar i parell de dits a les extremitats, respectivament.
Les diferents espècies extintes de Pseudoloris eren primats petits, d’uns 40 grams de massa, i que pel que sabem tindrien un mode de vida similar als actuals gàlags: de vida nocturna i amb una dieta basada principalment en insectes. La proporció d’insectes en la seva dieta seria més important que en altres petits primats, com els adapiformes. A nivell morfològic Pseudoloris tindria alguns trets molt semblants als actuals tarsers.
Aquesta nova espècia del gènere Pseudoloris ha estat batejada en honor del paleontòleg Miguel Ángel Cuesta Ruiz-Colmenares de la Universitat de Salamanca, en reconeixement dels seus treballs en vertebrats de l’Eocè a Espanya. Les primeres restes de Pseudoloris documentades a la Península Ibèrica es deuen a Miquel Crusafont, el 1967, quan va identificar restes de Pseudoloris parvulus a Sossís, i va descriure dues noves espècies P. reguanti a partir de restes fòssils de Sant Cugat de Gavadons i P. isabenae de Capella.
La recerca sobre l’origen dels primats a l’ICP
Els tres investigadors que signen aquest article, Raef Minwer-Barakat, Judit Marigó i Salvador Moyà, han publicat en els darrers mesos altres treballs sobre primats adapiformes i omomiformes, que representen les formes més antigues de l’ordre dels primats i que van ser abundants i diverses a l’hemisferi nord durant tot l’Eocè.
El juny de 2010, aquests investigadors van publicar a la revista ‘Journal of Human Evolution” la descripció de Mazateronodon endemicus, un nou gènere de primat adapiforme, descrit a partir de restes recuperades al Jacimen de Mazaterón a Sòria. L’octubre del mateix any es publicava a la revista ‘American Journal of Physical Anthropology ‘ una nova espècie primat omòmid Pseudoloris pyrenaicus, aquest cop a partir de les restes fòssils recuperades a Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà). Pocs mesos més tard, l’abril de 2011, i altre cop al ‘Journal of Human Evolution’ es publicava la descripció del primat adapiforme Anchomomys frontanyensis, a partir de la dentició més completa d’aquest gènere al món recuperada també a St Jaume de Frontanyà.
El Jaciment de Mazaterón
El jaciment de Mazaterón es troba situat a uns 40 quilòmetres al sudest de Sòria (Castella i Lleó), a la Conca d’Almazán. La seva seqüència fossilífera és, de fet, la més antiga d’aquesta conca, de fa uns 40,5 milions d’anys. En aquest jaciment s’han recuperat les restes de fauna més riques de tot l’Eocè continental de la Conca del Duero: s’hi han identificat fins a 27 vertebrats, que inclouen peixos, tortugues, cocodrils, perissodàctils, artiodàctils, primats o rosegadors. En destaquen les tres formes de primats trobades fins ara: Mazateronodon endemicus, restes d’un adapiforme més gran assignat de manera tentativa a Adapis, i les 22 restes que es presenten en aquest estudi i que han permès descriure la nova espècie Pseudoloris cuestai.
