Els primers estudis de primats de l’Eocè a la Península Ibèrica van ser duts a terme durant els anys 60 per l’Institut de Paleontologia de Sabadell, centre que va precedir l’actual Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). En aquella època, el Dr. Miquel Crusafont-Pairó i el seu equip van descobrir diversos jaciments com els de Sant Cugat de Gavadons, Les Saleres o Sossís i en aquests primers estudis van descriure espècies noves com Agerinia roselli, Arisella capellae, Pivetonia isabenae o Pseudoliris reguanti. En alguns casos, aquestes espècies van ser descrites a partir d’un únic fòssil; aquest és el cas de P. reguanti que Crusafont va descriure a partir d’un molar inferior.
En paleontologia, un holotipus o holotip és un fòssil utilitzat o designat com a model d’una determinada espècie. L’holotip de P. reguanti era aquest molar trobat per Crusafont a Sant Cugat de Gavadons l’any 1967 i que va passar a formar part de la col·lecció de l’Institut. Al llarg dels anys, la validesa d’aquesta espècie ha estat discutida en diverses publicacions científiques a causa de l’escassetat de material disponible, però sobretot perquè aquesta dent mai més va poder a ser estudiada ja que va desaparèixer de la col·lecció de l’Institut. Un préstec no retornat n’és la causa més probable de la desaparició.
Recentment, investigadors de l’ICP han identificat noves dents de Pseudoloris en les col·leccions del Museu d’Història Natural de Basilea, a Suïssa. Raef Minwer-Barakat, Judit Marigó i Salvador Moyà-Solà publiquen aquesta troballa en un article a la revista American Journal of Physical Anthropology on descriuen de nou l’espècie a partir d’aquestes restes i li assignen un neotipus (el fòssil que serveix per caracteritzar una nova espècie quan el fòssil original que va servir per descriure-la s’ha perdut o està malmès). Entre les noves restes estudiades hi ha dos molars, un dels quals podria correspondre al que va desaparèixer de la col·lecció de l’ICP.
Sobre si es tracta de la mateixa dent o no, l’investigador principal de l’estudi, Raef Minwer-Barakat, ha comentat que “sospitem que es tracta del mateix fòssil, ja que té les mateixes mides que l’holotip descrit per Crusafont, però és impossible d’assegurar-ho ja que ell només va descriure la dent i no va deixar cap dibuix que ens permeti comparar-la amb la de la col·lecció de Basilea”. Durant els anys 70, investigadors de l’Institut de Paleontologia de Sabadell i el Museu de Basilea va col·laborar en diverses investigacions, el que podria explicar que el fòssil original hagués estat traslladat a Suïssa. Des de l’any 1999 qualsevol nova espècie que es descrigui en una publicació científica ha d’anar acompanyada d’una imatge de l’holotip.
Sigui o no sigui la mateixa dent, els investigadors de l’ICP han designat aquest molar com a neotipus, el que ha permès redescriure l’espècie i que aquesta pugui ser comparada amb altres espècies del mateix gènere com Pseudoloris parvulus o Pseudoloris crusafonti. Aquest neotipus seguirà formant part de la col·lecció del museu suís.
Els petits primats de l’Eocè
El gènere Pseudoloris pertany a la família dels Omomyidae, que comprèn algunes de les formes més antigues de l’ordre dels primats i a la subfamília dels Microchoerinae, un grup que només s’ha trobat a Europa durant l’Eocè (fa entre 55 i 33 milions d’anys), malgrat que alguns gèneres (Pseudoloris entre ells) els trobem a la Península Ibèrica fins a començaments del l’Oligocè (fa uns 30 milions d’anys). Allà on s’ha trobat (Espanya, França, Anglaterra i Alemanya), les restes solen ser escasses.
Les diferents espècies de Pseudoloris eren primats petits, que pesaven al voltant d’uns 40 grams i que tindrien un mode de vida similar als actuals gàlags: de vida nocturna i amb una dieta basada principalment en insectes. A nivell morfològic Pseudoloris tindria alguns trets molt semblants als actuals tarsers.
