Una recerca conjunta de la Universitat de Barcelona i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont revela que les coníferes Frenelopsis es reproduïen només vegetativament a finals del Mesozoic a la zona que actualment ocupen els Pirineus i que aquesta circumstancia hauria contribuït a la seva extinció. La troballa ha estat publicada a la revista Evolving Earth.
Frenelopsis va ser un gènere de coníferes mesozoiques molt abundant durant el Cretaci, fa entre 145 i 66 milions d’anys, en les illes i continents que vorejaven l’antic mar tropical de la Tetis, precursor de la Mediterrània. Aquesta planta, d’aspecte similar a les actuals savines, va viure formant denses poblacions quasi monoespecífiques en els aiguamolls d’aigua dolça i salabrosa, on produïen una gran quantitat de biomassa.
Un estudi dut a terme per un equip de paleobotànica del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà (Universitat de Barcelona), de l’IRBio i del Grup de Recerca d’Ecosistemes de Dinosaures (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) ha mostrat que aquesta conífera va presentar una primera etapa expansiva i d’elevada biodiversitat durant el Cretaci inferior (fa entre 145 i 100 milions d’anys), seguida d’un llarg declivi durant el Cretaci superior (fa entre 100 i 66 milions d’anys). L’actual península ibèrica, aleshores Iberoarmòrica, una paleoilla dins de l’arxipèlag de la mar de Tetis, va ser un focus important d’especiació de Frenelopsis, tant amb espècies endèmiques com amb d’altres que van gaudir d’una àmplia distribució geogràfica.
Mapa paleogeogràfic amb la distribució dels darrers Frenelopsis a la illa Iberoarmòrica
Els darrers representants d’aquesta conífera es troben al Cretaci terminal del Pirineu (fa uns 68-70 milions d’anys), on les seves restes vegetatives, molt abundants, van ser precursores del lignit explotat, per exemple, a les mines de Fígols, Vallcebre i Saldes (Catalunya). Contràriament al que seria previsible, el pol·len d’aquesta conífera, anomenat Classopollis, no s’ha trobat en cap dels jaciments del Cretaci terminal del Pirineu, malgrat que es tracta d’un pol·len gran i resistent que es produïa en grans quantitats. Aquesta absència, juntament amb el fet que es detecten grans de pol·len abortius en alguns jaciments més antics, ha portat a proposar la hipòtesi que les darreres poblacions de Frenelopsis del Pirineu només es reproduirien vegetativament i sobreviurien com a relictes en la paleoilla. Per a confirmar aquesta hipòtesi de l’esterilitat masculina cal seguir investigant sobre el pol·len de Classopollis del Pirineu.
Imatge principal: Detall d'un internode que mostra un extrem lliure d'una fulla plegada cap avall (A) i cutícula de Frenelopsis mostrant els estomes enfonsats i alineats (B).
Article original:
Marmi, J., Tosal, A. & Martín-Closas, C. (2023). Evolutionary history, biogeography, and extinction of the Cretaceous cheirolepidiaceous conifer, Frenelopsis. Evolving Earth 1, 100017. DOI: https://doi.org/10.1016/j.eve.2023.100017
L'investigador de l'ICP Álex Blanco va defensar la setmana passada el seu treball de tesi per obtenir el títol de doctor en geologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Blanco ha estudiat la diversitat dels petits i mitjans vertebrats en els darrers ecosistemes del Cretaci superior representats en el registre fòssil de la Formació Tremp. La seva tesi incloïa la descripció de dues noves espècies de cocodrils del gènere Allodaposuchus i va rebre la màxima qualificació possible, excel·lent cum laude.
Investigadors de l’ICP publiquen aquesta setmana en la prestigiosa revista ‘Journal of Human Evolution’ una reconstrucció acurada del paleoambient en el que va viure l’homínid fòssil Hispanopithecus laietanus, conegut popularment com a Jordi. Aquesta recerca s’endinsa en les causes que van portar a l’extinció els homínids que van poblar Europa durant el Miocè, fa entre 15 i 9 milions d’anys. Les restes fòssils d’aquest primat trobades a Catalunya són les més modernes que es coneixen de l’Europa occidental, i per tant són importants per entendre l’extinció dels grans antropomorfs europeus durant el Miocè superior.
Investigadors de l’Institut Catatà de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), del Museu de la Conca Dellà (MCD) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publiquen aquesta setmana a la versió digital de la revista “Cretaceous Research” la troballa i descripció d’una tortuga de finals de l’època dels dinosaures.
Josep Marmi, Àngel Luján, Àngel Galobart de l’ICP, Rodrigo Gaete del MCD i Violeta Riera i Oriol Oms de la UAB han batejat aquesta nova espècie com Polysternon isonae, en reconeixement al municipi d’Isona i Conca Dellà, on s’han trobat les restes fòssils de l’espècimen tipus.
Investigadors de l’ICP participen en el llibre Turtles: Anatomy, Ecology and Conservation, publicat per Nova Science Publishers, amb un capítol sobre l’evolució i situació actual de les tortugues. Partint del registre fòssil i contrastant amb les dades de les espècies actuals, els autors revisen la relació de les tortugues amb els seus parents més propers, l’evolució del seu peculiar patró corporal, la seva diversificació i també analitzen el risc d’extinció dels llinatges vivents. Les conclusions són que gran part de la diversitat actual de tortugues està en perill.
El carbó, com el petroli o el gas, és un combustible fòssil. Però de quin tipus de fòssils estem parlant? Un estudi paleontològic realitzat a les antigues mines de cel obert de Fígols i Vallcebre(Berguedà) ajuda a comprendre millor com es va formar el carbó en aquesta comarca fa entre 68 i 70 milions d’anys.
Tot i que les restes de dinosaures són relativament abundats al Pirineu, se sap molt poc de la flora que acompanyava aquests animals poc abans de la seva extinció. En un article publicat en línia aquest mes a la revista Review of Paleobotany and Palynology, l’investigador de l’ICP, Josep Marmi, revisa gairebé 400 restes vegetals trobades prop d’Isona, que revelen un domini de les plantes amb flor a finals del Cretaci i identifica alguns grups que també podrien ser presents en el registre fòssil de Nord-amèrica.
