L’estudi de la flora fòssil del final del Cretaci és clau per entendre l’evolució dels ecosistemes terrestres on van viure els dinosaures poc temps abans de la seva extinció, fa uns 65 milions d’anys. Malgrat que les troballes de restes fòssils de dinosaures (ossos, ous, petjades...) són relativament freqüents en els jaciments de l’àrea coneguda com el Sinclinal de Tremp, les restes vegetals en el registre fòssil són força més escasses i, les que estan disponibles, sovint no han estat prou ben estudiades.
L’investigador del Grup de Recerca de Mesozoic de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), Josep Marmi, analitza en un article publicat en línia aquest mes a la revista Review of Paleobotany and Palynology, una col·lecció de restes vegetals trobada en diversos jaciments propers a Isona (Pallars Jussà) a finals dels anys 70. Actualment la col·lecció es troba dipositada al Museu de Ciències Naturals de Barcelona i conté uns 400 fòssils, la majoria dels quals corresponen a fulles i tiges de plantes vasculars, tot i que també hi ha restes de fruits i llavors.
La revisió d’aquesta col·lecció revela un domini de les plantes amb flor en aquesta zona. Marmi ha identificat diferents espècies de coníferes (el grup que inclou els actuals pins, xiprers i avets, entre d’altres), palmeres del gènere Sabalites i fins a quinze tipus de magnòlides (el grup que inclou les magnòlies i altres espècies com el llorer), així com diverses eudicotiledònies, considerat el grup més modern de plantes amb flor des del punt de vista evolutiu. L’estudi revela una mescla de taxons que eren presents en altres llocs d’Europa durant el Cretaci, però també d’altres que són semblants a taxons descrits en jaciments de Nord-amèrica.
Les plantes amb flor van començar la seva dispersió arreu del món fa uns 100 milions d’anys i durant el Cretaci van colonitzar la majoria d’hàbitats excepte les zones d’estuari, dominades per aigua salada. La flor com estructura reproductora i la coevolució amb insectes pol·linitzadors van afavorir el seu domini, transformant moltes flores preexistents. Al mateix temps, la major capacitat de les seves fulles per absorbir CO2 les va convertir en uns elements destacats per transformar el clima. Aquests elements van suposar que, en el Cretaci superior, tingués lloc l’inici de la consolidació dels ecosistemes terrestres que coneixem avui dia.
Per comprendre la composició de la flora d’Isona cal tenir en compte que al final del Cretaci, fa uns 68 milions d’anys, el sud de França i la península Ibèrica formaven part d’una mateixa illa situada en la zona més occidental d’un arxipèlag. Aquesta situació d’insularitat hauria condicionat el tipus de plantes que hi van créixer. No obstant això, l'elevada presència de plantes amb flor a Isona contrasta amb la vegetació que s’ha identificat a la zona veïna de Fumanya (Berguedà) on dominaven les coníferes, les falgueres i les palmeres i on les plantes amb flor eren molt poc diverses.
Una col·lecció poc coneguda
El geòleg Enric Sunyer i el naturalista Joan Vicente i Castells, fundador del Centre d'Estudis del Barcelonès Nord de Santa Coloma de Gramenet, van trobar aquestes restes l’any 1979, però fins ara no havien estat estudiades en prou detall. Malgrat que Joan Vicente en va autopublicar una monografia l’any 2002, aquesta col·lecció era força desconeguda entre els mateixos paleobotànics. La revisió de la col·lecció que ara s’ha dut a terme era necessària per aprofundir en la descripció del material, millorar-ne les identificacions d'acord amb mètodes paleobotànics més moderns i extreure'n noves conclusions.
+ info: Marmi, J., Gomez, B., Martín-Closas, C., Villalba-Breva, S. & Daviero-Gomez, V. (2014). Diversified fossil plant assemblages from the Maastrichtian in Isona (southeastern Pyrenees). Review of Palaeobotany and Palynology 206: 45–59. http://dx.doi.org/10.1016/j.revpalbo.2014.03.003
