Les restes fòssils vegetals recuperades en les excavacions fetes per un equip de l’ICP a Can Llobateres (Sabadell) durant l’estiu de 2010 tenen un bon grau de conservació i són més diverses que les conegudes fins ara. Aquest jaciment, descobert el 1926, és conegut internacionalment perquè s’hi han recuperat les restes fòssils més completes de l’homínid Hispanopithecus laietanus, corresponents a l’esquelet parcial d’un mascle adult que Salvador Moyà i el seu equip van batejar com a Jordi. Les restes botàniques pertanyen a capes fossilíferes properes a on s’han trobat les restes d’homínids, cosa que ha permès recuperar moltes dades sobre el paleoambient en el que va viure aquest primat. Els resultats els recull l’article ‘The paleoenvironment of Hispanopithecus laietanus as revealed by paleobotanical evidence from the Late Miocene of Can Llobateres 1 (Catalonia, Spain)’, publicat ara online, que signen l’expert en paleobotànica Josep Marmi i altres investigadors de l’ICP.
Entre les restes de plantes recuperades, destaquen falgueres, palmeres, canyís i altres plantes herbàcies aquàtiques, així com un tipus de llorer i també restes de sumac. Aquest conjunt fòssil ha permès als investigadors fer una reconstrucció del paleoambient en el que va viure Hispanopithecus, molt més acurada del que havien assolit estudis previs. La recerca ens mostra un hàbitat entre tropical i subtropical que, degut als canvis climàtics esdevinguts més avançat el Miocè, veuria a poc a poc reduïts els elements tropicals i, per tant, patiria canvis importants en la vegetació. Aquest canvis són, precisament, els que explicarien l’extinció d’Hispanopithecus ara fa més de 9 milions d’anys.
Els homínids eurasiàtics, originats a partir d’ancestres africans que es dispersaren cap a Europa i Àsia fa uns 15 milions d’anys, experimentaren en aquests continents una important radiació adaptativa. Al cap d’uns quants milions d’anys, però, i degut a canvis climàtics i el conseqüent canvi en la vegetació, començà el seu declivi. Inicialment, s’extingiren els homínids de l’oest i el centre d’Europa (com Hispanopithecus), fa poc més de 9 milions d’anys — amb l’excepció d’Oreopithecus, que habità en un arxipèlag que defineixen les actuals Toscana i Sardenya, i que s’extingí fa uns 7 milions d’anys. Posteriorment, s’extingiren les formes de l’est d’Europa i, progressivament, de l’Àsia, on els orangutans de les illes de Sumatra i Borneo són actualment els darrers representants de la radiació eurasiàtica dels homínids.
El registre fòssil dels hominoïdeus de Catalunya, donat el número d’espècies representades i el seu abast temporal, té per tant una gran importància per entendre no només la radiació dels homínids a Europa, sinó també els factors que en determinaren la seva posterior extinció. I Hispanopithecus és, fins on sabem, l’últim d’aquesta saga.
Hispanopithecus, un primat de clima subtropical
La riquesa de la megaflora recuperada en les excavacions de 2010, així com també les restes de figues fòssils trobades a mitjans del segle passat, ens permeten fer una reconstrució paleoambiental acurada de la regió on vivia en Jordi. Segons els investigadors de l’ICP ens trobem amb un paisatge que presentaria un mosaic de zones boscoses més humides i properes a masses d’aigua típiques de climes subtropicals (on viuria Hispanopithecus) i zones arbolades més obertes i amb una major proporció d’arbres caducifolis degut a una major estacionalitat.
Les plantes recuperades ens indiquen una àrea pantanosa amb canyís, palmeres, falgueres, lauràcies de fulla perenne i ficus arboris, la qual cosa és consistent amb el registre faunístic d’aquest jaciment, típic d’ambients forestals humits. Hispanopithecus hauria preferit les àrees humides de les zones baixes, on podia trobar fruits durant tot l’any.
De fet, aquest ambient hauria estat més comú en la Conca del Vallès-Penedès entre fa 12 i 9,6 milions d’anys, però canvis climàtics posterions van fer desaparèixer el elements tropicals, donant lloc a un domini d’arbres caducifolis també a les zones humides. Això hauria deixat Hispanopithecus sense prou aliment durant l’estació desfavorable, en darrera instància conduent-lo a l’extinció.
Aquests mateixos factors estigueren implicats en l’extinció d’altres homínids europeus, malgrat que donada la complexitat dels canvis paleoambientals locals associats al canvi climàtic hi hauria altres factors a tenir en compte, sobretot a l’Europa oriental i l’Àsia.
Can Llobateres, jaciment de referència del Miocè català
El jaciment paleontològic de Can Llobateres, a Sabadell, és un dels més rics de tot el Neogen europeu amb més de 70 espècies de mamífers registrades. A nivell internacional, però, el que li ha donat més reconeixement és la troballa de les restes més completes del primat hominoïdeu Hispanopithecus laietanus, conegut popularment com a Jordi.
Entre les restes fòssils recuperades hi ha mol·luscos terrestres i d’aigua dolça, així com un gran nombre de vertebrats terrestes i, sobretot, micro- i macromamífers. Entre aquests darrers destaquen l’èquid Hippotherium, quatre espècies de rinoceròtids, quatre suids i diferents rumiants, així com també una gran diversitat de carnívors (fèlids, hiènids, úrsids i mustèlids, entre d’altres), als quals cal afegir-hi l’hominoïdeu fòssil Hispanopithecus.
El jaciment va ser descobert el 1926 per Miquel Crusafont i Ramon Arquer, durant la construcció de la carretera de Sabadell a Mollet. Les prospeccions inicials juntament amb les restes recuperades durant l’explotació d’una pedrera d’argiles van portar a excavacions sistemàtiques a partir de 1958. Aquell mateix any s’hi van recuperar les primeres restes d’hominoïdeus fòssils. Les col·leccions clàssiques incloïen ja, per tant, restes dentals d’Hispanopithecus, però no va ser fins a la dècada de 1990 quan un equip liderat per Salvador Moyà, actual director de l’ICP i aleshores investigador de l’Institut Paleontològic de Sabadell, va recuperar un crani i esquelet parcials d’aquesta espècie. Aquestes restes són les conegudes com a Jordi.
Després de més d’una dècada sense excavar, l’any 2010 l’ICP reprengué els treballs de camp sota la direcció de l’investigador David M. Alba. L’objectiu era recuperar noves restes d’Hispanopithecus, però també altres restes que permetessin un estudi tafonòmic i paleoambiental. El treball publicat representa els primers resultats de la recerca basada en aquestes darreres excavacions, tot i que els resultats de l’any 2011 ben segur que aviat ens donaran noves sorpreses.
