En el treball que s’ha publicat fa pocs dies en l’edició digital de la revista Geologica Acta, un equip d’investigadors de la Universitat de Barcelona (UB), l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), la Universitat de Lió i l’Institut de Geociències (CSIC-UCM), recullen noves evidències geològiques i paleontològiques que permeten explicar l’origen dels jaciments de lignit del Berguedà a partir de l’acumulació de restes vegetals transportades per flotació i dipositades en un sistema d’aiguamolls costaners. El carbó ha estat un dels motors econòmics d’aquesta comarca durant dècades.
A les mines de cel obert de Fígols i Vallcebre es poden observar nombroses capes de carbó, de menys de 1,5 metres de gruix i més d’un quilòmetre de continuïtat lateral, intercalades amb calcàries i margues orgàniques. A la base de la primera capa de carbó, que cobria les parets amb petjades de dinosaures titanosaure de Fumanya, es poden identificar les restes fòssils de les plantes que majoritàriament van contribuir a la seva formació. Es tracta de grans acumulacions de branquillons d’un tipus de conífera arbustiva extingida anomenada Frenelopsis i de desenes de fulles i troncs d’una palmera primitiva anomenada Sabalites longirhachis. A la base d’algunes capes de carbó s’hi poden observar també marques d’arrels —unes atribuïdes a palmeres i d’altres a una planta desconeguda— que penetren les calcàries d’origen lacustre de sota, la qual cosa indica que aquests lignits van tenir un origen diferent als anteriors. En aquest cas, les torberes es van formar als marges de llacs d’aigua dolça a partir de restes vegetals de plantes que hi creixien in situ.
Bergacarpon viladricii, una nova espècie de planta fòssil
D’altra banda, en els cels oberts de Fumanya s’ha descobert un nivell molt fi que presenta una gran acumulació de petites llavors, de fins a uns 3 mm de longitud i amb una densitat d’unes 50.000 llavors per metre quadrat. Aquesta troballa es va publicar fa uns mesos a la revista Review of Palaeobotany and Palynology, en un treball encapçalat per l’investigador de l’ICP Josep Marmi. Es tracta d’una nova espècie que ha estat batejada com a Bergacarpon viladricii, en record de l’entusiasta naturalista berguedà Lluís Viladrich i Pons, qui va descobrir els jaciments de petjades de titanosaure de Fumanya.
Les llavors corresponen a un sol tipus de planta, de la que sabem que possiblement va ser una commelínida, grup de plantes amb flors dins el qual trobem, entre d’altres, les palmeres, el gingebre o les bogues i els joncs. Com que de moment no se n’ha trobat altres restes fòssils, els investigadors no han pogut detallar més com era Bergacarpon viladricii. En qualsevol cas, aquetes llavors no estan associades a l’origen del carbó.
Reconstrucció del paisatge
El conjunt de restes vegetals estudiades en els diferents jaciments de la sinclinal de Vallcebre també ens permeten conèixer millor com era el paisatge de la regió pirinenca fa entre 68 i 70 milions d’anys. Les capes de carbó es troben intercalades entre capes de calcàries d’origen lacustre i margues orgàniques. A partir d’aquestes i altres evidències, els investigadors han pogut interpretar aquell ambient pretèrit com un sistema d’aiguamolls costaners format per planes fangoses inundades i llacs d’aigua dolça i salabrosa.
En aquells moments els Pirineus encara no s’havien elevat i el relleu era completament pla. Dins els llacs hi creixien denses poblacions d’uns tipus d’algues anomenades caròfites. Les plantes vasculars creixien a les zones pantanoses al voltant dels llacs d’aigua dolça i les seves restes es podien acumular en forma de torba en aquests ambients, originant un carbó de tipus autòcton, o ser transportades a altres àrees dels aiguamolls més costaneres, originant un carbó de tipus parautòcton. L’estudi d’espores i pol·lens fòssils ha permès saber també que en aquests ecosistemes hi havia una notable diversitat de falgueres.
La vegetació que vivia en aquests aiguamolls habitats per ramats de titanosaures era, doncs, de tipus obert, formada majoritàriament per plantes de port arbustiu (entre elles falgueres i coníferes Frenelopsis) i palmeres Sabalites de fins a 14 metres d’alçada que no arribaven a formar boscos densos.
