Les diverses campanyes de camp realitzades des de l’any 2012 per geòlegs, biòlegs i paleontòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i en col·laboració amb geòlegs locals en afloraments dels Pirineus corresponents als períodes Permià i Triàsic (amb unes edats compreses entre els 300 i els 200 milions d’anys) han donat lloc a la descoberta d’una gran quantitat de nous jaciments.
Els investigadors han publicat aquesta setmana a PLOS ONE un nou treball sobre els ecosistemes dels Pirineus de Lleida durant l’inici del Mesozoic. Els nous estudis es basen en les faunes de vertebrats que hi van viure durant el Triàsic inferior i mitjà (fa entre 247 i 248 milions d’anys). Aquest interval de temps va ser crucial per a la recuperació dels ecosistemes després de l’extinció de finals del Permià (fa uns 252 milions d’anys), la més mortífera de la història de la Terra on s’estima que es van extingir al voltant del 90% de les espècies, superant amb escreix la que va causar l’extinció dels dinosaures.
Durant el Triàsic, la Terra tenia una configuració molt diferent a l’actual: tots els continents es trobaven units en un de sol anomenat Pangea. En aquest període geològic, els Pirineus, situats a la zona equatorial del planeta, estaven formats per un conjunt de petites conques on s’hi acumulaven sediments d’origen fluvial que han donat lloc a roques d’una coloració típicament vermellosa, molt abundant en diversos indrets dels Pirineus, així com també arreu d’Europa.
Les icnites preserven detalls excel·lents per identificar-ne la forma. Algunes superfícies estan completament cobertes per petjades avançant a la mateixa direcció, un indici de possible gregarisme entre els arcosauromorfs
L’estudi publicat es basa en l’anàlisi de petjades fòssils (icnites) que van deixar diversos grups de rèptils sobre aquests sediments, així com dels ecosistemes on varen viure. “Les icnites són uns fòssils molt efímers i de difícil conservació, però gràcies a la tècnica fotogramètrica per obtenir models 3D i a la realització de motlles de silicona hem pogut identificar i preservar-ne el seu registre”, explica l’investigador de la UAB Eudald Mujal. L’anàlisi de les roques en tres àrees pirinenques diferents ha permès veure que els ambients triàsics estaven formats per rius sinuosos i planes d’inundació. En tots aquests ambients hi vivia una gran diversitat de faunes de vertebrats, majoritàriament corresponents a arcosauromorfs, el grup de rèptils que posteriorment va donar lloc als cocodrils i als dinosaures.
L’estudi de les petjades ha demostrat que els arcosauromorfs de mides més aviat reduïdes (d’aproximadament mig metre de llarg) dominaven, però, tot i menys abundants, també hi havia exemplars de més de tres metres de llargada.
Nova espècie de petjades fòssils
D’entre el conjunt d’icnites destaca la presència d’una forma no descrita mai fins ara, que ha comportat l’establiment d’una nova icnoespècie: Prorotodactylus mesaxonichnus. Les icnoespècies és com els investigadors classifiquen les petjades fòssils (ja que es desconeix quin animal concret les va produir) i és equivalent a una espècie biològica. Fins ara, l’icnogènere (gènere de petjada fòssil) Prorotodactylus només es coneixia a la conca germànica centreeuropea (Polònia i Alemanya). Els productors d’aquestes icnites s’havien atribuït a dinosauromorfs, membres primerencs del llinatge dels dinosaures, però les noves icnites pirinenques mostren que es troben relacionades amb un altre grup d’arcosauromorfs basals, descartant la relació de la nova icnoespècie amb el llinatge dels dinosaures.
Rastres i petjades de Prorotodactylus mesaxonichnus. La seva morfologia (ben identificada gràcies als models 3D) encaixa amb la del grup d’arcosauromorfs basals euparkeriids.
Segons l’investigador de l’ICP Josep Fortuny “les noves petjades pirinenques indiquen que aquests animals, d’aproximadament mig metre de llarg, usaven les quatre potes per caminar, i sovint deixaven marques de la cua. De tota manera, algunes petjades evidencien una possible locomoció bípeda en moments puntuals per anar més ràpid.” Totes aquestes característiques indiquen que els autors de les petjades podrien ser euparkeriids, un grup d’arcosauromorfs basals coneguts per restes òssies de la mateixa edat a Polònia, Rússia, Xina i Sud Àfrica.
L’associació d’icnites pirinenques és similar a la d’altres zones com el sud de França, Marroc, Alemanya, Polònia i els Estats Units. Això fa pensar als autors de l’estudi que les faunes del Triàsic inferior-mitjà eren força homogènies, almenys a la zona equatorial de Pangea, i que els ambients fluvials, molt extensos durant el Triàsic inferior i mitjà, estaven dominats per arcosauromorfs. Per tant, els autors del treball conclouen que aquest grup va ser clau durant la recuperació dels ecosistemes després de l’extinció en massa de finals del Permià, aprofitant el gran nombre de nínxols ecològics buits a causa de la gran crisi ocorreguda i permetent als antecessors dels primers dinosaures radiar i diversificar-se.
Centre de Descoberta de les Ciències de la Terra
Part de les zones estudiades, a les rodalies de Port del Cantó, formen part del Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP). Justament, el PNAP, en col·laboració amb els investigadors d’aquests treballs, l’Ajuntament de Soriguera (Pallars Sobirà) i d’altres institucions catalanes, ha començat un projecte per crear un Centre de Descoberta de les Ciències de la Terra a Rubió (Pallars Sobirà). Aquest centre s’encarregarà de divulgar el patrimoni geològic i paleontològic del PNAP. Per tant, les noves descobertes són una aportació important per conèixer el nostre passat.
Imatge principal: Reconstrucció artística d’un arcosauromorf. Autor: Oscar Sanisidro / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont
Article original: Mujal, E., Fortuny, J., Bolet, A., Oms, O., López, J. Á. An archosauromorph dominated ichnoassemblage in fluvial settings from the late Early Triassic of the Catalan Pyrenees (NE Iberian Peninsula). PLOS ONE. DOI: 10.1371/journal.pone.0174693
Notícies relacionades:
