Hi ha una gran diversitat de formes de mans entre els primats. Si observem amb detall la mà d'un mico caputxí o la d'un orangutan, per exemple, trobarem diferències anatòmiques importants. Des del punt de vista evolutiu, es considera que aquestes diferències són la conseqüència de dues pressions selectives bàsiques que actuen sobre aquesta estructura: la manipulació d'objectes i la locomoció. En canvi, la visió general entre la comunitat científica és que els grans simis actuals (ximpanzé, goril·la i orangutan) comparteixen una anatomia de la mà extremadament semblant, amb un polze relativament curt en relació a la resta de dits. Els humans, amb un polze més llarg, escapen d'aquesta regla.

Il·lustració d'una mà de ximpanzé (esquerra) i humana (dreta).
En la mà humana el polze és més llarg en proporció a la resta de dits.

Els científics tradicionalment han explicat aquestes diferències entre les nostres mans i les dels nostres parents més propers per la nostra condició bípeda: l'eliminació de la funció locomotora de les extremitats superiors hauria permès dedicar les mans exclusivament a la manipulació. Sota aquest paradigma, es considerava que la mà dels grans simis actuals, i particularment la del ximpanzé, representava la condició primitiva d'aquest grup. Segons aquesta visió, la mà humana hauria canviat dràsticament respecte a l'ancestre comú que vam compartir amb els ximpanzés fa entre 6 i 7 milions d'anys i aquests grans canvis s'haurien produït com a conseqüència directa de pressions de la selecció natural per a fabricar eines de pedra.

L'article publicat avui a Nature Communications rebat gran part d'aquestes hipòtesis. "Proposem una visió de l'evolució de la mà radicalment diferent de la que hem tingut els últims 30 anys", explica Sergio Almécija, investigador de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i la George Washington University (EUA), que encapçala l'estudi. A partir de l'anàlisi de les proporcions de les mans de més de 250 primats actuals i fòssils, els investigadors han constatat que les dels grans simis actuals no són tan semblants com s'havia assumit fins ara; cada llinatge ha evolucionat en certa mesura en els últims milions d'anys. L'investigador explica que "els resultats també mostren que el ximpanzé no és un fòssil vivent, com moltes vegades se'ns ha presentat: en relació a les proporcions de la mà, som nosaltres els que hem canviat molt poc des que ens vam separar de l'ancestre comú que ens uneix."

Segons l'estudi, aquest polze llarg en relació a la resta de dits de la nostra mà va evolucionar sense suposar grans modificacions. "Simplement el polze es va allargar una mica i els dígits es van escurçar una mica des de la condició primitiva, que està present en alguns micos actuals, així com en alguns simis fòssils", comenta Almécija. L'estudi també constata que, sorprenentment, les mans dels ximpanzés i els orangutans actuals són més semblants entre elles que entre ximpanzés i goril·les, que estan més estretament relacionats. Aquest fet s'explicaria per un fenomen de convergència evolutiva entre ximpanzés i orangutans: les dues espècies representen simis de grans dimensions que es mouen àgilment entre les branques dels arbres i també es pengen d'elles sense dificultat quan són adults. Aquesta mateixa funció de la mà és el que fa que s'assemblin anatòmicament i no el fet que l'hagin heretat d'un ancestre comú.

Goril·la (Sergio Almécija / ICP)

Aquests resultats tenen grans implicacions per a comprendre l'origen de la pinça de precisió que els humans podem realitzar entre les puntes dels dits i la del polze per manipular objectes i que, tradicionalment, s'ha relacionat amb la capacitat de fabricar eines de pedra. "Basant-nos en l'anatomia de la mà, els primers hominins ja podien realitzar aquesta pinça fa 6 milions d'anys", comenta Almécija. Segons els investigadors, que no s'hagin trobat eines tan antigues (les primeres són de fa 3,3 milions d'anys) és probablement perquè no tenien les capacitats cognitives suficients per desenvolupar-les i no per una "incapacitat" anatòmica.

L'estudi també té implicacions sobre el tipus de locomoció de l'ancestre a partir del qual van evolucionar els primers hominins bípedes. Si, com indica l'estudi, l'ancestre tenia unes mans relativament curtes (més semblants a la dels humans que a la dels ximpanzés) significaria que el llinatge humà va evolucionar d'un avantpassat que no era un especialista arbori com els ximpanzés i orangutans actuals. Segurament escalava arbres sense dificultat (com els goril·les actuals, malgrat les seves dimensions), però no estava adaptat a penjar sota de les branques ni a moure’s per elles d'una forma acrobàtica.

Per arribar a aquestes conclusions, els investigadors han analitzat en detall la longitud dels ossos llargs del polze i el quart dit en relació a la grandària corporal d'una gran mostra de primats actuals i extints; més de 250 individus diferents entre els quals s'inclouen micos com macacos i mandrils, gibons, orangutans, goril·les, ximpanzés i Homo sapiens, a més d'espècies extintes de hominins (Ardipithecus ramidus, Australopithecus sediba i neandertals) i simis com Hispanopithecus laietanus (un gran simi extint del Miocè trobat en diferents jaciments de Catalunya).

+ info: Almécija, S. et al. The evolution of human and ape hand proportions. Nat. Commun. 6:7717 doi: 10.1038/ncomms8717 (2015).