Les inferències sobre la locomoció de les formes extintes de primats solen basar-se en les restes fòssils de l’esquelet postcranial. Però per moltes de les espècies de primats antropoides que es coneixen, el registre fòssil és escadusser. L’estudi de l’estructura de l’oïda interna, quan aquesta sí que s’ha preservat, permet fer una reconstrucció independent de l’evolució de la locomoció en aquest grup de mamífers, i esdevé així una manera de comprovar hipòtesis sobre el tipus de locomoció d’alguns tàxons, basades fins ara en l’estudi de restes postcranials.
Els canals semicirculars són unes estructures compostes per tres ossos a l’interior de l’oïda dels vertebrats, que s’orienten en les tres dimensions de l’espai i dels que depenen el sentit de l’equilibri o l’orientació espacial en el món tridimensional dels arbres –en el cas dels primats. En general, els detalls del seu disseny són el reflex d’un important conjunt d’informació sobre la locomoció de les diferents espècies.
En l’article “Evolution of locomotion in Anthropoidea: the semicircular canal evidence”, publicat en l’edició digital de la prestigiosa revista Proceedings of the Royal Society B a partir de la col·laboració d’investigadors d’una dotzena de centres, entre els que destaquen la Universitat Estatal de Pensilvània i la Universitat de Toronto a Amèrica o l’Institut Max Planck a Europa, s’analitzen fins a 16 cranis de primats fòssils d’arreu del món, que registren l’evolució del grup durant els darrers 35 milions d’anys. Entre aquests hi trobem el crani d’en Jordi, l’espècimen fòssil Hispanopithecus laietanus recuperat a Can Llobateres (Sabadell).
L’anàlisi d’escans de tomografia computeritzada d’aquests canals ha permès treure algunes conclusions sobre l’evolució locomotora dels antropoides. Les principals conclusions són que els antropoides primordials, que daten de fa uns 35 milions d’anys, van ser primats lents amb una locomoció arborícola cautelosa. L’evolució d’aquest tipus de locomoció va derivar en els primats del nou món, coneguts com a platirins, que eren més àgils i ràpids en moure’s pels arbres. En canvi, els catarins africans van mantenir la locomoció ancestral més lenta, i només alguns grups posteriorment van esdevenir més àgils. Aquest seria el cas dels gibons o d’algunes formes fòssils com Proconsul heseloni, un hominoïdeu primitiu del Miocè inferor a l’Àfrica. Els catarins contenen els micos del vell món, els hilobàtids i els homínids, entre els quals els actuals ximpanzés, goril·les, bonobos i orangutans.
Les conclusions sobre la locomoció basal d’aquests antropoides coincideixen amb les obtingudes a partir de l’estudi de restes postcranials. En canvi, en el cas dels platirins, les restes fòssils postcranials són molt poques, i és gràcies a l’estudi dels canals semicirculars de l’oïda podem inferir algunes dades de la seva locomoció més àgil i ràpida. En el cas de la locomoció dels catarins, els resultats a partir de les restes fòssils de l’oïda interna permeten completar la informació que ja es tenia a partir de les restes postcranials, i que per algunes espècies resulta en part contradictòria. Caldrà esperar a la troballa d’altres restes i a la millora de les tècniques d’anàlisi morfològic per conèixer millor l’evolució de la locomoció dels simis antropomorfs durant el Miocè.
