La majoria de mamífers tenen dues denticions: la dentició de llet o decídua, que apareix al voltant del naixement, i la dentició permanent, que va substituint la primera a partir del deslletament i que acaba quan s’ha produït el recanvi de totes les peces dentàries i han aparegut els molars. En els mamífers amb cicles vitals lents (maduració sexual tardana, esperança de vida llarga, ritme de creixement lent, etc.) els molars apareixen relativament més tard i l’aparició de la dentició definitiva s’avança, de manera que els dos processos tendeixen a coincidir en el temps. Els humans són un exemple extrem d’aquesta lentitud, ja que el segon molar no apareix fins que totes les dents de llet han estat substituïdes per la dentició definitiva. En canvi, en mamífers amb ritmes més ràpids en el cicle vital, els molars apareixen primer i posteriorment es produeix el recanvi de les dents de llet.
La relació entre el ritme del cicle vital i la seqüencia en l’aparició de les dents es coneix com la regla de Schultz i s’explicaria com una adaptació funcional per minimitzar el desgast i el treball que haurien de fer les dents de llet en les espècies en el que el període de creixement és llarg. La regla de Shultz s’ha confirmat en la majoria de primats, malgrat que en alguns grups com els lèmurs o els tarsers, la dentició anterior apareix independentment del ritme del seu cicle vital. Aquesta eina es pot aplicar a espècies fòssils i, a partir de l’estudi de la seqüència d’aparició de les dents definitives i les molars es pot inferir el seu cicle vital.
L’estudi que publica avui la revista PLOS ONE i que signen els investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) Xavier Jordana, Nekane Marín-Moratalla, Blanca Moncunill-Solé i Meike Köhler, així com investigadors de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (CSIC-UIB), confirma que la regla de Schultz es compleix també en el cas de Myotragus balearicus, la cabra nana extinta endèmica de les Illes Balears. A diferència d’altres bòvids, aquesta és una espècie de cicle vital molt lent, una característica comú a moltes espècies que evolucionen en un context d’insularitat amb poc aliment disponible. Aquesta espècie va sobreviure totalment aïllada a Mallorca i Menorca durant més de cinc milions d’anys, des del Pliocè fins a l’Holocè i es va extingir fa uns 3.000 anys.
A partir de l’estudi mitjançant tomografia computada de diverses mandíbules de Myotragus balearicus, els investigadors han constatat que la seqüència en la qual apareixen les dents en aquesta espècie és diferent de la dels bòvids actuals, ja que tant els incisius definitius com els premolars sortien relativament d’hora. Aquest fet indicaria que era una espècie amb un cicle vital lent, el que concorda amb altres estudis realitzats anteriorment. Els investigadors han pogut comparar el patró d’aparició de les dents amb Myotragus kopperi, un ancestre directe de M. balearicus del Plistocè tardà, que presenta el mateix model de substitució que els bòvids actuals. Això suposaria que l’avançament de la seqüència d’erupció dels incisius va tenir lloc durant l’evolució de llinatge de Myotragus en un període de 2.5 milions d’anys.
Els recursos alimentaris limitats i la manca de depredadors com a conseqüència de l’aïllament geogràfic fa que les illes siguin considerades una mena de laboratoris naturals i el gènere fòssil Myotragus s’ha confirmat com un model ideal a l’hora de fer estudis d’evolució en aquests ambients. Aquesta espècie presenta una sèrie d’adaptacions particulars: al nanisme (pesava només uns 25 quilos i tenia una alçada a la creu d’uns 70 cm) i la hipsodòncia (l’augment de l’alçada de la corona dental) cal sumar-li una dentició inferior extremadament modificada i que no s’ha observat en cap altre remugador conegut. Els adults presentaven un incisiu que creixia durant tota la vida de l’animal, un únic premolar i tres molars a cada banda de la mandíbula.
Alguns autors havien apuntat anteriorment la possibilitat que els incisius que presenten els adults de Myotragus siguin, en realitat, dents de llet en creixement continu com les que presenten molts rosegadors actuals, com els esquirols. Malgrat que aquest fet explicaria l’emergència primerenca d’aquestes dents, l’estudi de PLOS ONE demostra que aquest incisiu es desenvoluparia ràpid justament com a adaptació a aquest entorn insular amb escassedat crònica de recursos.
Notícies relacionades:
- Evolucionar en una illa, el secret per una vida més llarga
