Les illes són uns laboratoris naturals excepcionals per a l’estudi de l’evolució. Les característiques d’aïllament geogràfic que dificulta les migracions de les espècies, la limitació de l’espai físic que sovint impedeix la presencia de depredadors (que requereixen grans extensions de terreny per caçar) o la limitació dels recursos alimentaris dels ecosistemes insulars configuren uns patrons evolutius comuns en les faunes que hi viuen. Un d’aquests fenòmens es el nanisme o el gigantisme; molt sovint a les illes observem espècies molt més grans o molt més petites que les seves homòlogues continentals, especialment pel que fa a mamífers i dinosaures.

A mitjans del segle XIX, Charles Darwin i Alfred Wallace ja es van interessar per aquest fenomen en els seus periples per diverses illes del món, i d’on van obtenir evidències que posteriorment els permetrien proposar la Teoria de l’Evolució. L’any 1973, basant- en els treballs anteriors de Foster, el biòleg evolutiu Leigh Van Valen va encunyar el terme “island rule” (sovint traduïda com a ‘llei insular’ o ‘efecte illa’) que constatava la tendència al gegantisme o al nanisme de les espècies que evolucionaven a les illes.

Una de les espècies emblemàtiques d’aquesta ‘efecte illa’ és l’elefant nan de Sicília, Palaeoloxodon falconeri. Es tracta d’una espècie extremadament petita en comparació amb les espècies d’elefants actuals, feia aproximadament un metre d’alçada i tenia un pes d’uns 250 quilos. Va viure a Sicília durant el Pleistocè, fa entre 500.000 i 200.000 anys i es coneix per les restes fòssils que s’han trobat en diversos jaciments de l’illa. P. falconeri és un descendent de l’espècie continental P. antiquus, de mida molt més gran (fins a cinc metres d’alçada a la creu i 5 tones de pes).

Ara, un article publicat a Scientific Reports liderat per personal investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), centre adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en col·laboració amb diverses institucions internacionals de recerca descriu les característiques de la història vital (o ‘life history’, que és el terme habitualment utilitzat) d’aquesta espècie. Aquest concepte fa referència a les característiques dels diferents esdeveniments que succeeixen durant el cicle vital d’un animal, com la seva taxa de creixement, l’edat de maduresa sexual o la longevitat. L’estudi conclou que l’elefant nan de Sicília creixia a un ritme molt lent, assolia la maduresa sexual al voltant dels 15 anys i tenia una esperança de vida llarga, de com a mínim 68 anys.

“Tradicionalment s’havia considerat que aquesta espècie tenia un desenvolupament ràpid, que arribava precoçment a la maduresa sexual i tenia una vida curta”, explica Meike Köhler, investigadora de l’ICP i professora ICREA que lidera la recerca. “El nostre treball demostra que la història vital d’aquest elefant era molt més lenta”, conclou.

L’equip de recerca ha analitzat la paleohistologia ―l’estructura interna dels fòssils― dels molars i defenses (el que popularment anomenem ‘ullals’) d’aquesta espècie. “Els diferents esdeveniments del cicle vital d’un organisme queden registrats en els seus ossos, com el que succeeix amb les anelles de creixement que observem en els troncs dels arbres”, explica Köhler. Els fòssils es tallen en làmines primes d’un gruix aproximat de 0,1 mm i sota un microscopi s’analitzen les línies d’aturades de creixement o LAGs (acrònim en anglès de ‘Lines of Arrested Growth’) que permeten identificar els períodes de creixement i latència de l’animal. 

MicroCT d’un tall transversal d’una defensa de P. falconeri on s’observen les línies d’aturades de creixement

De forma general, les espècies continentals petites tendeixen a tenir històries vitals més accelerades: creixen ràpid, es reprodueixen d’hora i moren joves. “Però a les illes passa tot el contrari”, explica el coautor de la recerca Salvador Moyà, investigador de l’ICP i professor ICREA. A diferència del que succeeix en els continents, el canvi de mida corporal de les espècies que viuen a les illes no està associat a una història vital més ràpida. “Hem comprovat que l’elefant nan de Sicília tenia una història vital molt més lenta que el seu taxó germà P. antiquus i que l’enorme elefant africà de sabana”, diu Moyà. “El ritme lent d’aquest animal és la clau de la seva longevitat. ¡Potser en podríem aprendre alguna cosa els humans!”, bromeja Moyà. 

A banda de Moyà i Köhler, l’equip de recerca està format per Carmen Nacarino i Josep Fortuny (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont), Victoria Herridge (Earth Sciences Natural History Museum, Londres), Blanca Moncunill (Università degli Studi Roma Tre), Antonietta Rosso i Rossana Sanfilippo (Università di Catània) i Maria Ritta Palombo (Sapienza University of Rome).

Imatge principal. D’esquerra a dreta, mida relativa d’un exemplar mascle, una cria i una femella de Palaeoloxodon falconeri en comparació amb un humà de 180 cm d’alçada. (Autor: Asier Larramendi, sota llicència CC BY-NC publicada originalment a doi:10.4404/hystrix-26.2-11478).

Article original:

• Köhler, M., Herridge, V., Nacarino-Meneses, C., Fortuny, J., Moncunill-Solé, B., Rosso, A., Sanfilippo, R., Palombo, M. R., Moyà-Solà, S. (2021). Palaeohistology reveals a slow pace of life for the dwarfed Sicilian elephant. Scientific Reports. DOI: 1038/s41598-021-02192