Les semblances entre els jaciments catalans de la conca del Vallès-Penedès i els de Siwaliks (a l’Índia/Pakistan) fa que sigui extremadament interessant des del punt de vista científic fer estudis comparatius de les faunes que s’hi troben. Amb aquest objectiu, investigadors de l’ICP i de la Universitat de Harvard - Salvador Moyà, David M. Alba i Isaac Casanovas per part de l’ICP i David Pilbeam, Larry Flynn, John Barry i Michèle Morgan del Department of Integrative Biology de Harvard - es varen reunir la setmana passada a Cambdrige per estudiar possibles línies de col·laboració científica.
Siwaliks i la conca del Vallès-Penedès presenten els registres més complerts i ben datats que es coneixen al món i són una oportunitat única per entendre la dinàmica de les faunes d’Euràsia durant els darrers 20 milions d’anys. El projecte de col·laboració entre ambdues institucions pretén establir un protocol per analitzar amb els mateixos criteris aspectes com la diversitat d’espècies, la seva abundància relativa i, en termes generals, establir un llenguatge comú que permeti comparar la dinàmica de les faunes durant el Miocè i la seva relació amb els canvis climàtics que van tenir lloc en aquesta època.
Siwaliks o Shivalik és una zona muntanyosa entre l’Índia i el Pakistan, a la part exterior sud de la serralada de l’Himalaia, que ha proporcionat una varietat extraordinària de fòssils de mamífers del Miocè des d’inicis del segle XIX. Una de les troballes més rellevants es va produir l’any 1982 quan David Pilbeam, paleontòleg de la Universitat de Harvard i membre del Consell Assessor de l’ICP hi va descriure part de la cara i mandíbula d’un exemplar del gènere Sivapithecus, un primat hominoïdeu que podria ser l’ancestre dels actuals orangutans. Ara com ara, s’han identificat fins a tres espècies d’aquest gènere, la més antiga dels quals (S. Indicus) va viure fa uns 12.8 milions d’anys.
Una de les característiques que fan de Siwaliks un lloc excepcional és la continuïtat de les sèries geològiques, que permeten estudiar un registre fòssil practicament continu entre els 5 i els 23 milions d’anys. Aquesta característica és compartida pels jaciments de la conca del Vallès-Penedès, que va dels 8 als 23 milions d’anys i que ha propocionat fòssils de grans simis antropomorfs com Pierolapithecus catalaunicus o Anoiapithecus brevirostris. Recentment, noves restes d’A. brevirostris l’han confirmat com l’hominoïdeu més antic de la península Ibèrica, de fa 12.3 milions d’anys. Això el situa molt a prop, cronològicament parlant, de S. Indicus de l’Índia.
