Els barbourofèlids són uns carnívors extints, també coneguts com a falsos dents de sabre, emparentats més o menys llunyanament amb els fèlids actuals. Se’n coneixen diferents restes fòssils a l’Àfrica, Euràsia i Amèrica del Nord. En el cas del Vallès-Penedès, a Catalunya, les restes més antigues d’Albanosmilus són de fa uns 12 milions d’anys i s’han trobat a l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, l’Anoia). Les restes més modernes, en canvi, s’han trobat a Can Llobateres (Sabadell, el Vallès Occidental) i daten de fa uns 9.5 milions d’anys.

La presència d’Albanosmilus al Vallès-Penedès es coneix des dels anys 40 del segle passat, però no ha estat fins ara que s’han recuperat i descrit algunes de les restes fòssils més interessants, com són un crani complet i una calota trobats a l’Abocador de Can Mata. En el seu conjunt, però, el treball que publiquen els investigadors de l’ICP al Journal of Systematic Palaeontology recull les gairebé 60 restes fòssils d’Albanosmilus recuperades en diferents jaciments catalans. 

Malgrat que els orígens no són del tot clars, el registre fòssil sembla indicar que aquesta família de carnívors va originar-se en el Miocè inferior a l’Àfrica, fa uns 20 milions d’anys, per després dispersar-se per Euràsia a finals del Miocè inferior, tot diversificant-s’hi durant el Miocè mitjà i superior, i dispersant-se també cap a Amèrica del Nord.

Fins ara, els estudis taxonòmics havien mostrat l’existència de diversos gèneres de barbourofèlids:  Gringsburgsmilus, Syrtosmilus, Afrosmilus, Prosansanosmilus i Vampyrictis serien les formes més primitives, presents a Àfrica i Europa; en canvi, Sansanosmilus i Albanosmilus d’Euràsia i possiblement Nord Amèrica, i Barbourofelis només de Nord Amèrica, correspondrien a les formes més derivades. Abans d’aquest treball, Albanosmilus es considerava un sinònim de Sansanosmilus, i l’espècie en qüestió s’anomenava Sansanosmilus jourdani. Gràcies a l’estudi del ric registre del Vallès-Penedès, completat per les restes trobades en altres indrets del món, l’equip d’investigadors de l’ICP liderat per Josep Robles i David M. Alba mostren que l’espècie estudiada és ja més derivada que Sansanosmilus palmidens, i que per tant s’ha de classificar en un gènere diferent, Albanosmilus.

El fet que l’espècie nord-americana més primitiva sigui molt similar a Albanosmilus jourdani, que presenta una morfologia intermèdia entre Sansanosmilus i Barbourofelis, suggereix que els barbourofèlids nord-americans s’originaren a partir de la dispersió d’Albanosmilus cap a Amèrica del Nord a l’entorn del límit entre el Miocè mitjà i superior. A Euràsia, els barbourofèlids s’extingiren a principis del Miocè superior, poc després de l’entrada dels veritables dents de sabres (fèlids macairodontins). En canvi, a l’Amèrica del Nord originaren diverses espècies més derivades de Barbourofelis, entre les quals destaca B. fricki, amb unes impressionants canines en forma de daga de més d’un pam de llargària!

 + info Robles, J.M., Alba, D.M., Fortuny, J., De Esteban-Trivigno, S., Rotgers, C., Balaguer, J., Carmona, R., Galindo, J., Almécija, S., Bertó, J.V., Moyà-Solà, S. (2013). New craniodental remains of the barbourofelid Albanosmilus jourdani (Filhol, 1883) from the Miocene of the Vallès-Penedès Basin (NE Iberian Peninsula) and the phylogeny of the Barbourofelini. Journal of Systematic Palaeontology. http://dx.doi.org/10.1080/14772019.2012.724090