La quantitat d’informació que podem extreure de les nostres dents és tan sorprenent que ha creat històries reals i de ficció brutals, però també vestides de glamur. Sinó que li ho preguntin a la Dra. Temperance Brennan, protagonista de l’èxit televisiu Bones, o a l’antropòloga forense Kathy Reichs, escriptora de les novel·les en les que s’inspira la sèrie.
D’experts en dentició a l’ICP en tenim força, i dia rere dia ens sorprenen amb noves descobertes que amplien el nostre coneixement sobre l’evolució dels vertebrats, i més específicament dels primats, al nostre país. Raef Minwer-Barakat n’és un exemple, i diu tot referint-se a les peces dentals en les que es basa la recerca que ha permès descriure una nova espècie de primat, Pseudoloris pyrenaicus, “semblen només un grapat de dents, però de fet són una mena de màquina del temps, una finestra oberta a la història de fa uns 50 milions d’anys”, de l’Eocè Mitjà.
Si volem imaginar-nos l’aspecte de Pseudoloris pyrenaicus haurem de recórrer als tarsers, primats prosimis de la família dels tàrsids, i dels que encara en sobreviuen algunes espècies en les illes del sud-est asiàtic.
A Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà) s’han descobert nombroses restes de primats, moltes encara en estudi. La descripció d’aquesta nova espècie es basa en l’estudi d’un centenar de peces dentals, entre les que s’inclouen un fragment de mandíbula dreta, escollida com a holotipus, i que es conserva a l’ICP. La singularitat d’aquest conjunt és que permet reconstruir la dentició gairebé completa d’aquest nou Pseudoloris, malgrat que les peces provenen d’individus diferents. En la resta d’espècies conegudes el conjunt fòssil recuperat sempre ha estat més pobre, especialment en el cas des incisius, gairebé desconeguts fins ara per aquest gènere.
Precisament és gràcies a la troballa d’una dentició tan completa que els investigadors de l’ICP han pogut observar les diferències morfològiques entre els mateixos tipus de peces dentals trobats ens diferents espècies, i inferir així una primera línia evolutiva en el gènere Pseudoloris -que aniria des de Pseudoloris saalae, a Pseudoloris isabenae, passant per Pseudoloris pyrenaicus, i acabant en Pseudoloris parvulus.
Els resultats d’aquesta investigació s’han publicat a l’American Journal of Physical Anthropology aquest passat setembre, en l’article “A New Species of Pseudoloris (Omomyidae, Primates) from the Middle Eocene of Sant Jaume de Frontanyà (Eastern Pyrenees, Spain)”, de Raef Minwer-Barakat, Judit Marigó i Salvador Moyà-Solà, tots tres investigadors de l’ICP.
Sant Jaume de Frontanyà, un jaciment lligat a la història de l’ICP
Aquest jaciment es comença a estudiar els anys 90 del segle passat, i són precisament Salvador Moyà i Meike Köhler, aleshores investigadors de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, i actualment investigadors de l’ICP –on lideren la recerca en primats i en paleobiologia de vertebrats, respectivament- els que en comencen a fer els primers descobriments. Des d’aleshores, s’ha descobert en aquest jaciment restes fòssils que completen un registre de fauna molt complet. Creodonts, mamífers carnívors de fa uns cinquanta milions d’anys, actualment extints; perissodàctils, mamífers herbívors ungulats, amb un nombre senar de dits, entre els que actualment trobem els cavalls o els rinoceronts; artiodàctils, mamífers també ungulats, però amb un nombre parell de dits, entre els que actualment hi trobem els camells o les girafes; diferents espècies de rosegadors; insectívors i diferents espècies de primats.
+ info "A finding of Oligocene primates on the European continet", Köhler M., Moyà-Solà S. 1999, PNAS, USA
