Els mòsquids, o cérvols mesquers, són una família de remugants inermes (sense apèndixs cranials) actualment reduïts al gènere Moschus – del que es coneixen set espècies- amb presència en diferents països asiàtics. No obstant això, les restes fòssils més antigues de la familia, Micromeryx i Hispanomeryx es coneixien només en el Miocè europeu. En el cas d’Hispanomeryx, s'havien descrit fins al moment tres espècies, totes a partir de fòssils recuperats en jaciments de la Península Ibèrica.
L'article 'The first known Asian Hispanomeryx (Mammalia, Rumimanta, Moschidae)', però, dóna llum a uns fòssils recuperats per investigadors de l’AMNH fa gairebé un segle, que suposen un element clau en l'estudi de la dispersió i evolució del gènere. Les restes fòssils pertanyen a diferents elements de la dentició de diversos individus així com a una primera falange, tots trobats en el jaciment Wolf Camp, a la regió de Mongòlia (Xina), en excavacions realitzades el 1930 pel paleontòleg Roy Chapman Andrews. La nova espècie Hispanomeryx andrewsi, que va viure fa uns 12 milions d'anys a Xina, ha rebut el seu nom en honor precisament a aquest paleontòleg. Chapman va liderar les expedicions al desert del Gobi en les que es van trobar els ja arxi famosos dinosaures fòssils.
Aquest treball recull també un estudi filogenètic d'aquest gènere, que situaria a la nova espècie H. andrewsi com una forma intermèdia entre H. daamsi i H. aragonensis, espècies endèmiques de la Península Ibèrica. Amb això, es mostra que els mòsquids s'havien dispersat ja per tota Euràsia abans de la seva extinció a Europa, fa uns 8 milions d'anys.
Redescobrint les col·leccions clàssiques
En paraules de l'investigador Daniel DeMiguel, els fons de l’AMNH mai et deixen de sorprendre, tant per les seves increïbles exposicions, obertes a tot el públic, com per les col·leccions d'accés exclusiu als investigadors. Membres de l'equip van trobar abandonades en un calaix unes restes inèdites d'un mòsquid, la morfologia dental del qual era molt diferent de les que s'havien establert fins ara per a les diferents espècies d’Hispanomeryx. Això ens va fer ”treure la pols” a les restes per estudiar-les amb detall. La troballa ha estat tan important que demostra que el gènere va estar també present a l’Àsia, i que va tenir un gran èxit evolutiu potser precisament per aquesta inesperada plasticitat en la seva dentició. No tinc cap dubte que moltes altres sorpreses estan a l'espera de ser “descobertes” en les col·leccions clàssiques (i ja gairebé oblidades) de museus com l’AMNH.
