Liang Bua és una impressionant cova calcaria de l’illa de Flores, a Indonesia, que des de fa anys està proporcionant una diversitat de fòssils espectacular com una espècie d’elefant pigmeu, dragons de Komodo, diferents espècies de rates i de ratpenats i, potser el més conegut de tots, un petit homínid que va ser batejat com a l’Home de Flores, Homo floresiensis. L’estudi d’aquestes enigmàtiques espècies sovint han impedit que es coneguin altres grups faunístics tant o més rellevants, com és el cas de les aus, un grup amb requeriments específics del seu hàbitat, de manera que la seva presència en el registre fòssil pot aportar informació sobre el tipus d’ambient que hi havia en el passat.
Hanneke Meijer, investigadora postdoctoral Beatriu de Pinós del departament de faunes del Neogen i Quaternari de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), ha publicat a la revista Journal of Vertebrate Paleontology l’estudi més exhaustiu fet fins ara de les aus que van habitar en aquesta a l’Illa de Flores durant el Plistocè. En l’article, els investigadors van classificar un total de 579 ossos d’aus fins al menor nivell taxonòmic possible i van assignar 244 d’aquestes restes a espècies d’aus no-passeriformes (els passeriformes són el que popularment en català anomenem “ocells” o “moixons”, aus de mida relativament petita) de 13 famílies diferents. Un 80% de les espècies del Plistocè identificades en l’estudi encara es troben avui en dia a l’illa, mentre que la resta són espècies extintes.
La presència durant el Plistocè de lloros, falciots, coloms, becadells, òlibes, esparvers o alcedínids, entre altres espècies, suggereix una diversitat d’hàbitats important al voltant de la cova en el passat, que incloïa des de boscos humits a prats, passant per zones amb masses d’aigua com rius o llacs i algunes zones amb boscos més oberts. Entre les aus no-passeriformes descrites en aquest article, destaquen algunes espècies de mida molt gran, com Leptoptilos robustus, un marabú gegant que podia arribar gairebé als 2 metres d’alçada o el voltor Trigonoceps sp., el que suposa la primera evidència de la presència de voltors a Wallacea, la zona que comprèn diverses illes entre Àsia i Oceania i que és una de les àrees amb més biodiversitat del món. Aquests grans carronyaires podrien haver competit entre ells per les restes dels elefants pigmeus que s’han trobat a l’interior de la cova, probablement traslladats fins allà per Homo floresiensis.
Els investigadors també han detectat un canvi en les espècies representades en el registre fòssil entre el Plistocè superior (fins fa uns 10.000 anys) i l’Holocè (des de fa 10.000 anys fins l’actualitat). Al final del Plistocè superior, la quantitat d’espècies associades a zones d’aiguamolls i als ambients més humits disminueix. Algunes espècies, com el marabú gegant L. robustus o el voltor Trigonoceps sp. desapareixen del registre fòssil en aquesta època, mentre que d’altres, com el colom imperial o la tórtora de doble collar apareixen només durant l’Holocè. Malgrat que aquests canvis podrien reflectir un canvi en les condicions locals, coincideix amb un canvi climàtic que es va produir al final del Plistocè, fa uns 30.000 anys i que hauria provocat un canvi de boscos monsònics tropicals cap a boscos més secs i més oberts. Aquesta disminució de determinades espècies, podria estar relacionada amb l’arribada dels homes moderns a l’illa.
Paral·lelament a la publicació de l’article a la revista científica, el blog de la revista de divulgació científica Scientific American va publicar un article de Hanneke Meijer on parla de la seva experiència a les excavacions de Liang Bua des d’un punt de vista més personal.
+ info: Hanneke J. M. Meijer , Thomas Sutikna , E. Wahyu Saptomo , Rokhus Due Awe , Jatmiko , Sri Wasisto , Helen F. James , Michael J. Morwood & Matthew W. Tocheri (2013): Late Pleistocene-Holocene non-passerine avifauna of Liang Bua (Flores, Indonesia), Journal of Vertebrate Paleontology, 33:4, 877-894. http://dx.doi.org/10.1080/02724634.2013.746941
