Unes 30 persones van participar a la passejada organitzada per l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont pels jaciments clàssics de l’entorn de la riera de Claret, als Hostalets de Pierola. El grup estava integrat per voluntaris del Museu, personal de l’Institut, alguns dels guanyadors del concurs literari “Històries fòssils” i participants del curs de la Institució Catalana d’Història Natural “Gairebé Humans”, que tenien pendent la sortida que va haver de ser ajornada pel mal temps el mes de juny.
La passejada va començar al cementiri dels Hostalets de Pierola amb les explicacions del conservador de l’ICP Jordi Galindo sobre la geologia de la conca del Vallès-Penedès, una àrea de més de 100 quilòmetres de longitud i amb una amplada d’entre 12 i 14 quilòmetres que ha proporcionat fòssils de gran significació des de començaments del segle XX. Durant el Miocè (fa entre 23 i 5 milions d’anys) aquesta conca es va anar omplint majoritariament per sediments aportats per ventalls al·luvials amb intercalacions de sediments marins com a conseqüència d’una elevació del nivell del mar fa entre 17 i 15 milions d’anys a causa d’un increment brusc de les temperatures. Són aquests sediments aportats pels ventalls al·luvials els responsables de l’enterrament i posterior fossilització de les restes de vertebrats dels jaciments dels Hostalets de Pierola.
El grup va seguir el camí que descendeix suaument direcció sud-est cap a la riera de Claret. Des de diversos punts del recorregut es pot observar l’Abocador Controlat de Can Mata. Malgrat que el treball d’excavadores i buldòzers l’Abocador de Can Mata podria semblar un perill per al registre fòssil, la feina feta des de l’ICP per instaurar mesures correctores en la declaració d’impacte ambiental d’aquesta infraestructura, ha resultat molt beneficiosa per a la recerca científica. Sense anar més lluny, la intervenció preventiva i de control sobre unes obres d’ampliació de l’abocador que es van fer l’any 2002 va permetre localitzar les restes d’una nova espècie de primat, Pierolapithecus catalaunicus, en Pau, de fa 12 milions d’anys.
L’entorn on va viure aquest primat hominoïdeu era bastant diferent del que van observar els participants a l’excursió, un paisatge principalment dominat per pins i conreus. La muntanya de Montserrat no tenia l’aspecte actual, probablement era més alta i tot just començaven a aflorar els relleus que la caracteritzen. La vegetació era la que correspondria a una selva subtropical i hi passejaven elefants amb llargs ullals, grans rinoceronts, porcs senglars, rèptils i tortugues.
Abans d’arribar a la riera de Claret, els participants van poder observar les restes fòssils d’una tortuga gegant al costat del camí. Les tortugues gegants trobades a Can Mata pertanyen al gènere Cheirogaster i són endèmiques de la regió Mediterrània. En aquest cas, no s’observava la closca sencera, sinó una secció transversal d’aquesta, ja que l’erosió havia fet desaparèixer la resta. Durant el Miocè, aquest grup de tortugues van assolir mides particularment grans en l’Antic Continent.
Ja a la Riera de Claret, els participants de l’excursió es van dedicar a observar fòssils, tal com ho havien fet il·lustres paleontòlegs catalans durant bona part del segle XX. El potencial fossilífer de l’àrea dels Hostalets fou descobert per Màrius Guerín, que durant la dècada dels anys 20 va recol·lectar el que seria la primera resta d’un primat fòssil de la conca del Vallès-Penedès. Miquel Crusafont i Josep Fernández de Villalta van prospectar intensivament la zona durant els anys 40, recollint nou material. A la dècada dels 70, ja creat l’Institut de Paleontologia de Sabadell, paleontòlegs com Jordi Agustí, Josep Gibert o Salvador Moyà, actual director de l’ICP, hi van seguir treballant i publicant noves troballes.
La tornada fins al cementiri cap a quarts de dues sota un sol de justícia va posar a prova la resistència dels participants, que van poder recuperar forces amb un dinar en un restaurant del poble.
