En l'article ‘Pleistocene rodents from the Torrent de Vallparadís section (Terrassa, northeastern Spain) and biochronological implications’, encapçalat per l'investigador de l'ICP Raef Minwer-Barakat i publicat a la revista Journal of Vertebrate Paleontology (JVP), es descriuen els rosegadors trobats en diferents nivells de la secció de Vallparadís -que inclou els jaciments de Vallparadís Estació i Cal Guardiola. En destaca el grup dels arvicolins, que es caracteritza per la seva ràpida evolució i la seva àmplia distribució geogràfica. És per això que l'estudi d'aquests fòssils permet fer datacions més fines dels nivells en els que apareixen.

Els vuit nivells estratigràfics estudiats han proporcionat restes dentals de representants de Mimomys, Allophaiomys, Stenocranius, Iberomys, Microtus, Arvicola, Apodemus,Eliomys i Hystrix. La presència de les diferents espècies de rosegadors completa les dades magnetoestratigràfiques ja conegudes i ha permès precisar l'edat de cadascun d'aquests nivells. A més a més, se n'ha pogut fer una bona correlació amb altres jaciments del Plistocè com els de la Sierra de Atapuerca. La seqüència de Vallparadís, una de les més completes del Plistocè espanyol, inclou nivells d'edats compreses entre el Biharià Pre-Jaramillo (fa entre 1,4 i 1,2 milions d'anys) i el Toringià inferior (fa menys de 600.000 anys), cobrint així un període de temps de gran rellevància en relació a la dispersió dels primers humans a Europa Occidental.

En aquest mateix número del JVP­­­­­ es publica l’article ‘The taxonomic status of European Plio-Pleistocene Badgers’ liderat per l’investigador Joan Madurell-Malapeira, també de l'ICP. Aquest treball aporta noves dades sobre l’origen geogràfic dels teixons europeus, així com del moment i les causes de la seva divergència respecte els teixons asiàtics. Aquests resultats contribueixen a resoldre la discussió existent durant els últims 20 anys entre paleontòlegs del nord d'Europa i biòlegs moleculars europeus i asiàtics.

Les dades moleculars ens indiquen que l'origen dels teixons s'hauria produït durant el Pliocè inferior al sud-est asiàtic, a partir de l’espècie germana dels teixons l'Arctonyx collaris, i que després haurien colonitzat en menys d'un milió d'anys tota Euràsia. Les restes més antigues que es coneixien s'havien trobat al jaciment del Pliocè superior d'Almenara-4 a Castelló, just abans del primer pols glacial important a l'hemisferi nord, fa uns 2,6 milions d'anys. Aquestes formes eren molt semblants entre si i han estat incloses a l'espècie Meles thorali, que és l’única espècie eurasiàtica coneguda fins ara. Segons els biòlegs moleculars, fa uns 1,8 milions d'anys, a causa de l'aïllament geogràfic provocat pels successius polsos glacials, aquesta espècie va divergir en les actuals espècies Meles meles a Europa i Meles leucurus a Àsia.

Les restes localitzades al jaciment català de Vallparadís Estació confirmen aquesta teoria de la divergència temprana dels teixons actuals. Les restes de teixó recuperades en aquest jaciment, amb una edat aproximada de 1,1 milions d'anys, mostren que els teixons europeus de finals del Plistocè inferior presentaven ja una morfologia i ecomorfotip iguals a l’espècie actual. Aquests resultats contradiuen les teories de paleontòlegs del nord d'Europa que recolzaven una divergència molt més recent d'aquestes dues espècies, que ells dataven de fa uns 300.000 anys. El teixó és l'únic gran carnívor del Plistocè, a banda de les guineus, que ha sobreviscut fins l'actualitat a Catalunya.

La Secció de Vallparadís (Terrassa)

Els treballs paleontològics a Vallparadís van començar al 1997 amb una excavació paleontològica al jaciment anomenat Cal Guardiola, del qual es van aconseguir excel·lents resultats. Durant aquest període es van obtenir prop de 3.000 restes de grans mamífers i prop de 200 restes de grans restes vegetals fossilitzades.

En una segon treball iniciat al 2005 i que va durar fins a principis del 2008, s’ha aconseguit recuperar del jaciment Vallparadís Estació 30.000 restes de grans vertebrats i prop de 1000 restes de grans vegetals.

Les investigacions realitzades proven que la seqüència estudiada inclou un lapse molt ampli de temps que va des de finals del Plistocè inferior (fa 1.2 milions d’anys) fins a inicis del Plistocè mitjà (fa 600.000 anys). Aquest període de temps és poc conegut a Europa, ja que no es disposen de jaciments importants amb aquestes cronologies i coincideix amb un dels canvis climàtics més importants a escala global dels últims milions d’anys conegut com a Mid-Pleistocene Revolution.

+info Minwer-Barakat, R., Madurell-Malapeira, J., Alba, D. M., Aurell-Garrido, J., De Esteban-Trivigno, S. & Moyà-Solà, S. (2011). Pleistocene rodents from the Torrent de Vallparadís section (Terrassa, northeastern Spain) and biochronological implications. Journal of Vertebrate Paleontology, 31:4, 849-865.

+info Madurell-Malapeira, J., Alba, D.M., Marmi, J., Aurell, J. & Moyà-Solà, S. (In press). The taxonomic status of European Plio-Pleistocene badgers. Journal of Vertebrate Paleontology, 31:4, 885-894.