Una carretera plena de sotracs em separa de la capital de Geòrgia, Tbilisi, fins al meu destí anual, Dmanisi. Uns 60 kilòmetres, si fa o no fa, a recórrer en una hora i escaig. El petit poble de Dmanisi és al sud del país, a només unes desenes de kilòmetres de la frontera amb Armènia. ‘Patara Dmanisi’ (“petita Dmanisi”, per diferenciar-la de ‘Didi Dmanisi’, vila colindant molt més gran) és mundialment coneguda entre els paleoantropòlegs per haver proporcionat les restes fòssils més antigues d’homínids conegudes fora del continent africà. Quatre cranis, cinc mandíbules i diverses restes esquelètiques postcranials, testimonien que malgrat el seu (encara) petit cervell, els homínids de fa 1.800.000 anys, ja eren prou intrèpids com per aventurar-se a conquerir terres foranies. Jo no hi vaig en busca de restes d’homínids, sinó a la cerca de restes de petits mamífers, principalment musaranyes.
Arribo al campament, una casa de fusta pintada d’un característic color verd. Vull baixar de la furgoneta per saludar els components de l’equip que he anat coneixent al llarg de les 8 campanyes en que he participat, des que la Fundación Duques de Soria va començar el seu programa de cooperació entre Espanya i Georgia. Des del 2003, primer any de la meva experiència georgiana, només he faltat a la meva cita el 2009, degut als inconvenients logístics que havia provocat la guerra amb Rússia un any abans. Com sempre, cares noves, i vells amics. La hospitalitat georgiana és tan reconeguda com els mateixos homínids fòssils de Dmanisi.
Aquest any tinc un repte triple: rentar els sediments en busca de restes fòssils aïllades de micromamífers, mirar de trobar restes més completes d’aquests animals a la mateixa excavació, i ajudar al Giorgi, un alumne georgià que està estudiant les galeries fòssils deixades pels rosegadors, molt característiques en aquest jaciment. Els deu dies de feina que tinc per davant han de donar tot just per deixar enllestides les tres coses, val a dir, si la sort acompanya una mica. No ens enganyem: la paleontologia demana feina constant, però cal salpebrar-la amb la seva dosi d’atzar pertinent. Només així agafa el seu peculiar i atractiu sabor.
Miraculosament, l’atzar fa acte de presència al poc de ser-hi. Ja havent rentat part del sediment que s’acumulava com a residu de l’excavació “convencional”, em disposo a triar-lo. Compto amb la col·laboració de diversos estudiants georgians i nord-americans, que amb paciència i sempre acompanyats dels seus MP3’s (o equivalents), van separant tot allò que els resulta diferent a un gra de sorra convencional. Un a un, em venen a preguntar cada vegada que troben quelcom estrany. Durant el primer dia de triatge, han aparegut unes 5 dents de rosegador. A d’altres jaciments, això seria poc, però a Dmanisi, és tot un rècord. Aquestes dents estan destinades a donar detalls sobre la composició faunística del jaciment, i més endavant, a precisar l’edat i les condicions ecològiques durant el moment de deposició, dos variables molt preuades per determinar en quines condicions es movien els primers homínids del continent eurasiàtic.
Però aquí no acaba la sort. A l’endemà, un dels excavadors més veterans Philip Rightmire troba les restes esquelètiques gairebé completes d’un petit rosegador, aparentment soterrat a una de les galeries fòssils que ha d’estudiar en Giorgi. Perfecte! ja tenim un principal sospitós a haver excavat aquests túnels! I no només això: les restes, que permetran fer una estimació de la mida d’aquesta espècie, van acompanyades d’un altre individu més petit; potser una cria? Els estudis de laboratori posteriors donaran més informació sobre aquesta possibilitat, però en qualsevol cas, la troballa és prou excitant. Sembla una bona manera de demostrar que aquestes galeries es feien servir realment com a caus. Cal donar gràcies a l’experiència del nostre reconegut excavador. A qualsevol altre, ossos tan petits haurien passat desapercebuts.
Altres troballes semblants a les darreres es van succeint els següents dies. No sé per què, però tinc la sensació d’haver punxat la “bossa” de petroli. Comencen a sortir fòssils de petits mamífers en relativa gran quantitat. Això proporcionarà material que haurà de ser estudiat meticulosament els propers mesos. I malgrat tot, la meva felicitat no és completa; m’encanten els petits mamífers, però tot el que trobem a Dmanisi són sempre rosegadors, i a mi el que m’agraden són els insectívors.
Sempre? No! A un dia i mig d’abandonar les excavacions, Zach, un jove estadounidenc, s’apropa a mi tot just arribar de l’excavació amb una bosseta dient: “Marc, could you tell me what is this...?” (Marc, em podries dir què és això?); no m’ho puc creure! Una estilitzada i completa mandíbula plena de dents vermelloses certifica que no només els rosegadors van viure feliços a Dmanisi envoltats de hienes, estruços, homínids, guepards i pikes: les musaranyes també van tenir el seu raconet ecològic! I si no m’equivoco, aquesta en concret té coses importants a dir. Ja havíem trobat abans restes de musaranya, però aquesta petita mandíbula de poc més d’un centímetre de llarg és realment peculiar. Només necessito el temps i les eines necessàries per demostrar-ho. Malauradament, s’acaba el temps per fer feina de camp. Toca tornar a casa, i començar a planejar l’estudi d’aquestes i moltes altres petites bèsties extingides. Quan tingui els resultats tornaré a escriure. Fins aviat!
