El patrimoni paleontològic català és un dels més importants i diversos d’Europa. Inclou els primers registres de les plantes arborescents (al Priorat), les darreres restes dels dinosaures a Euràsia (al Prepirineu) o restes de primats hominoïdeus únics com Pierolapithecus catalaunicus (els Hostalets de Pierola) o Hispanopithecus laietanus (a Sabadell), entre d’altres. Les principals institucions que allotgen aquests fòssils són el Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona (MGSB), el Museu de Geologia (actualment dins del Museu de Ciències Naturals) i el Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), a Sabadell. Aquests museus no només custodien les col·leccions, sinó que són font de nou coneixement científic gràcies a la recerca que duen a terme els investigadors amb les peces que allotgen.
El conservador de l’ICP, Jordi Galindo, i el professor de la Facultat de Geologia de la UB, Xavier Delclòs, han publicat un article a la secció Aula, Museos y Colecciones del Boletin de la Real Sociedad Espanyola de Historia Natural on analitzen la gestió que es fa de les col·leccions en 17 institucions diferents (de les 57 que hi ha a tot Catalunya) a partir d’enquestes i entrevistes amb els seus responsables. La majoria dels informants manifesten una manca de recursos humans i econòmics per a gestionar adequadament les col·leccions, tant pel que fa a la seva conservació com a la seva difusió més enllà de l’àmbit de la recerca. La seva percepció és que és un patrimoni desconegut, incomprès i poc valorat per l’administració i per la societat en general.
Aquesta manca de recursos que algunes institucions que allotgen col·leccions paleontològiques arrosseguen des de fa anys, s’ha vist agreujada per la situació econòmica actual i ha fet que algunes d’aquestes institucions vegin amenaçada la seva supervivència, fet que podria dur a situacions de vulnerabilitat d’aquestes col·leccions. El patrimoni paleontològic, a més, augmenta any rere any producte de les intervencions paleontològiques, siguin excavacions de recerca o intervencions preventives, i per les donacions o cessions de particulars. A tall d’exemple, a l’ICP han ingressat més de 100.000 fòssils com a dipòsit provisional en els darrers 7 anys.
Si bé la manca de recursos és un dels motius que dificulta la divulgació d’aquestes col·leccions, també és cert que l’actual marc normatiu que regula la protecció del patrimoni paleontològic no facilita les accions adreçades a donar a conèixer aquest patrimoni entre els escolars i frena moltes actuacions dels docents, ja que impedeix les sortides de camp, els treballs de recerca amb els estudiants de secundària, itineraris formatius, etc.
Malgrat la situació difícil en què es troben algunes institucions i les seves col·leccions, l’excepcionalitat dels fòssils que contenen les converteixen en una oportunitat magnífica per divulgar aspectes relacionats amb l’evolució de les espècies, la geologia de la zona on s’han trobat o la reconstrucció de paisatges del passat i, fins i tot, convertir-los en punts d’atracció turística distribuïts pel territori. Un punt de partida de cara a trobar la solució a aquesta situació passar per establir una relació més fluïda entre els experts en patrimoni i l’administració competent.
Els tresors amagats en les col·leccions privades
A banda dels fòssils que es troben en museus o col·leccions visitables, els autors de l’article estimen que les col·leccions privades (algunes de les quals es disposa de molt poca informació) podrien contenir unes 40.000 peces i sobre les quals l’administració no hi té cap autoritat. Per resoldre aquesta situació, alguns països com l’Argentina van optar fa 4 anys per cedir la custòdia dels fòssils als particulars, però transferint la titularitat a l’estat. De tota manera, no hi ha estudis sobre l’eficàcia d’aquesta mesura ni si seria reproduïble al nostre país.
