Després d'una radiació inicial a l'Àfrica fa 23 milions d'anys, els hominoïdeus van començar a dispersar‐se per Euràsia fa 14 milions d'anys on es van diversificar donant lloc a nombroses espècies. La millor mostra d'aquesta diversitat la trobem en els jaciments catalans del Vallès‐Penedès, que des de mitjans del segle XX han proporcionat noves espècies d'aquest grup com Pierolapithecus catalaunicus (l'hominoideu trobat a Els Hostalets de Pierola i descrit per l’espècimen conegut popularment com en Pau), Anoiapithecus brevirostris (l'únic representant de la qual rep el sobrenom de Lluc) o Hispanopithecus laietanus (de fa 9 milions d'anys i sovint representat per l’espècimen anomenat Jordi).
Tot i que s'han publicat nombrosos articles sobre diversos aspectes paleobiològics i ecològics d'aquestes espècies (quin tipus de locomoció presentaven, com era l'ecosistema on van viure, etc.), fins ara no s'havia estudiat la seva dieta a partir de les marques que els aliments van deixar en les seves dents. Cada tipus d'aliment produeix una abrasió microscòpica característica en l'esmalt dentari que els paleontòlegs poden identificar i associar a un tipus de dieta mitjançant la comparació amb espècies actuals de dietes conegudes, fent bona la frase: “som el que mengem”.
L'anàlisi d'aquestes marques de desgast ha revelat que les diferents espècies d'hominoïdeus del Miocè presentaven una alimentació diversa i no basada en fulles i brots, com es pensava fins ara. Mentre que Pierolapithecus catalaunicus menjava aliments durs (com podien ser fruits amb closca o llavors), altres com Hispanopithecus preferien fruits més tous. Així mateix, altres espècies haurien alternat una combinació d'ambdós tipus d'aliment en funció de l'ambient on vivien, cosa poc habitual en les espècies actuals de primats.
En aquesta investigació, publicada avui a la prestigiosa revista PLOS ONE per un equip d'investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont encapçalat per Daniel DeMiguel, especialista en desgast dental i reconstrucció dietètica, també s'ha analitzat la dieta d'altres espècies d'hominoïdeus de l'est d'Europa i que també presenten aquest patró d'especialitzacions, encara que amb algunes diferències. Mentre que les espècies catalanes s'alimentaven principalment en els arbres (com ho fan els orangutans actuals), aquestes passaven més temps a terra. En alguns casos, no sembla haver‐hi clars anàlegs actuals pel que fa a dietes.
L'estudi relaciona aquesta diversitat en la dieta amb l'inici d'un canvi climàtic, que s'hauria tornat més fred i amb una estacionalitat més marcada. "Com més plàstica és una espècie, més capacitat d'adaptació té davant d'una crisi ambiental. Així que, probablement, els hominoïdeus van desenvolupar diferents dietes com a resposta a una gran varietat d'ecosistemes que van aparèixer després del canvi climàtic, fet que també els va ser útil per minimitzar la competència entre ells", explica Daniel DeMiguel. En alguns casos, l'especialització alimentària també estaria vinculada amb el desenvolupament de noves capacitats locomotores. Així, per exemple, les adaptacions a la suspensió de Hispanopithecus li haurien permès arribar més
fàcilment a les branques terminals per alimentar‐se.
Curiosament, aquesta especialització en la dieta que els va permetre adaptar‐se a diversos ambients i els va permetre sobreviure, també podria haver estat la causa de la seva extinció. Quan els canvis en el clima es van fer més acusats, els hàbitats d'aquestes espècies es van fragmentar i els seus aliments preferits van començar a escassejar durant llargues èpoques de l'any. A Europa central i occidental, aquestes espècies no haurien estat capaces d'adaptar‐se a altres tipus d'alimentació i es van extingir fa entre 12 i 9 milions d'anys, mentre que les espècies de l'est d'Europa van sobreviure fins fa 7 milions d'anys.
En l'estudi s'han analitzat 15 molars de 5 espècies diferents d'hominoïdeus de la Península Ibèrica: Pierolapithecus catalaunicus, Anoiapithecus brevirostris, Dryopitecus fontani, Hispanopithecus crusafonti i H. laietanus, i de 4 espècies de l'oest del continent euroasiàtic, trobades en les actuals Grècia, Itàlia, Hongria i Turquia: Griphopithecus alpani, Hispanopithecus hungaricus, Ouranopithecus macedoniensis i Oreopithecus bambolii. Per
inferir la seva dieta, s'ha comparat el seu desgast dentari amb el d'espècies actuals de primats com ximpanzés, goril∙les o babuins, la alimentació és coneguda.
+ info: DeMiguel, D., Alba, D.M. & Moyà‐Solà, S. (2014). Dietary specialization during the evolution of western eurasian hominoids and the extinction of european great apes. PLOS ONE. DOI: 10.1371/journal.pone.0097442
