Les vèrtebres són un tipus de resta fòssil molt informativa quan es tracta de fer inferències sobre la locomoció d’espècies de primat extingides. L’estudi publicat a la revista Journal of Human Evolution per un equip d’investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), encapçalat per Ivette Susanna, descriu 8 fragments vertebrals de l’esquelet parcial d’en Jordi, un hominoïdeu de l’espècie Hispanopithecus laietanus de fa 9,6 milions d’anys trobat a Can Llobateres (Sabadell) als anys 90 del segle passat. L’estudi de les seves restes continua encara ara generant publicacions científiques rellevants.

En aquesta recerca, els investigadors han comparat els fragments de la columna vertebral d’en Jordi amb vèrtebres lumbars de 12 gèneres de primats diferents, entre els quals hi ha grans antropomorfs actuals (goril·les, orangutans i ximpanzés), mones aranya, gibons, papions i colobins, a més d’ hominoïdeus extints (com ara Pierolapithecus catalaunicus, un altre fòssil emblemàtic de la conca del Vallès-Penedès). La seva anàlisi revela que la morfologia de les vèrtebres d’Hispanopithecus era ja més semblant a la d’alguns hominoïdeus (concretament, els gibons) i les mones aranya (que utilitzen freqüentment postures erectes del tronc) que no pas a la d’altres hominoïdeus fòssils (que són més primitius), tot i que no tant derivada com en els grans antropomorfs actuals.

Malgrat que H. laietanus tenia una massa corporal considerable (s’estima que pesava uns 40 kg), la semblança morfològica de les vèrtebres amb la d’altres primats molt més petits no ha sorprès els investigadors, ja que els resultats són coherents amb les dades obtingudes en estudis previs sobre la manera de moure’s d’aquesta espècie. Gràcies a l’anàlisi de la mà i de la tíbia ja se sabia que en Jordi presentava un tipus de locomoció particular, que combinava la suspensió sota les branques i la capacitat de grimpar pels troncs (mitjançant postures ortògrades, és a dir, erectes) amb la capacitat de caminar de forma quadrúpeda per sobre de les branques amb el tors horitzontal (el que es coneix com postures pronògrades). Aquesta combinació de suspensió i quadrupedisme arbori no s’ha documentat en cap altre homínid, actual o extingit, i proporciona per tant una informació molt valuosa per tal d’entendre l’evolució dels comportaments locomotors en aquest grup.

Al mateix temps, l’estudi confirma l’important paper que va jugar l’homplàsia (o falsa homologia, és a dir, la presència en diferents espècies de caràcters similars però que han evolucionat de manera independent, i que sovint responen a l’adaptació a una mateixa funció) en l’evolució de l’aparell locomotor en els hominoïdeus, de tal manera que adaptacions comunes en hilobàtids (gibons) i homínids (grans antropomorfs i humans) podrien haver evolucionat independentment en diversos llinatges.

Un jaciment únic a tocar de Sabadell

Can Llobateres ha proporcionat fòssils excepcionals als investigadors de l’ICP, que hi excaven de forma continuada des de l’any 2010. Sense anar més lluny, l’any 2011 s’hi van trobar 12 dents d’Hispanopithecus laietanus. El jaciment va ser descobert pel mateix Miquel Crusafont a finals dels anys 20 del segle passat, i la seva fauna va permetre definir l’estatge Vallesià com una subdivisió del Miocè superior. Entre les restes de mamífers que s’hi han trobat hi destaquen rinoceronts, cérvols, girafes, tapirs, falsos dents de sabre i cavalls, entre altres grups zoològics.

+ info: Susanna, I., Alba, D.M., Almécija, S. & Moyà-Solà, S. (2014). The vertebral remains of the late Miocene great ape Hispanopithecus laietanus from Can Llobateres 2 (Vallès-Penedès Basin, NE Iberian Peninsula). Journal of Human Evolution 75: 15-34. dx.doi.org/10.1016/j.jhevol.2014.05.009

Notícies relacionades:

-        L’exclusiu caminar de Jordi, l’Hispanopithecus laietanus de Can Llobateres

-        ¿Bípede? La resposta era suspensor o grimpador